Ni CiU ni ERC, Partit Popular

A vegades, des de sectors nacionalistes, sentim veus poc informades que es queixen de la manca d’entesa entre CiU i ERC, quan és evident que s’entenen a la perfecció. Ho hem vist ara amb el tema de l’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Els convergents, un xic desmemoriats ells, retreuen a ERC que formant part del tripartit hagi pactat amb el PP per concedir-los una plaça més al Consell de Garanties Estatutàries, facilitant així que, igual que al País Basc, entre socialistes i populars hi tinguin la majoria.

La resposta d’ERC a través de la seva portaveu no s’ha fet esperar: que no recorden què van fer els convergents amb el Consell Consultiu, que també van beneficiar el PP en detriment d’ERC?

Uns i altres tenen raó. CiU i ERC coincideixen com a mínim en què abans de possibilitar cap majoria nacionalista sempre és millor afavorir el PP. Són més iguals del que sembla, no?

Relacions bilaterals o multilaterals?

Als catalans no hi ha qui els entengui. En tot el tema de l’estatut, i també en les negociacions per al nou finançament posaven un especial èmfasi en aconseguir que hi hagués una relació bilateral amb l’Estat, per no veure’s diluïts en el magma del cafè per a tothom.

I ara resulta que s’exclamen perquè el Govern espanyol no accepta que les autonomies tinguin relacions multilaterals entre elles. Ara és l’Estat qui reclama que les relacions només poden ser bilaterals: l’Estat amb cadascuna de les autonomies, però no les autonomies entre elles, sense l’Estat.

La pretensió de celebrar reunions de les autonomies, sense la presència de l’Estat, podria implicar plantejaments de caracter federal o confederal, cosa del tot inacceptable, lògicament, per al Comitè confederal del PSOE.

L’habilitat de Camps, sota sospita

Els populars valencians comencen a dubtar de la capacitat política del seu President Francisco Camps. I no pas perquè cada vegada se li faci més difícil demostrar la seva innocència, perquè sap que, per més culpable que sigui, el seu electorat fidel el tornarà a premiar amb més suport electoral encara. Sinó per la incapacitat demostrada a l’hora de gestionar el seu cas; almenys comparant-lo amb altres companys seus de partit.

El que resulta realment preocupant per als populars valencians, doncs, no són els delictes en sí que hagi pogut cometre, que al capdavall es redueixen a petits suborns de poca monta. Sinó que la seva gestió de l’afer no admet comparació amb la que van fer altres dirigents del partit com l’Eduardo Zaplana, amb el seu mega embolic de Terra Mítica, o el President de la Diputació de Castelló Carlos Fabra que ha estat capaç durant anys d’impedir el seu processament a base de pressionar els jutges perquè abandonessin el seu cas.

I ara, Francisco Camps en quatre dies es pot veure assegut a la banqueta dels acusats, sense haver demostrat la capacitat que sí que han demostrat els seus companys de partit per a esquivar la justícia.

Al marge de la sentència final, que tampoc podrà ser excessivament greu, hi ha populars valencians quen comencen a plantejar-se si Camps és realment el líder que necessiten.

No contrastar mai les notícies

Aquests d’Esquerra sempre busquen tres peus al gat (de fet, si n’hi busquen tres, encara els en sobrarà un). Ara mateix la Pilar Albiol, Secretària d’Administració i Finances del partit, s’ha queixat pel tractament donat per un diari tan seriós com la Vanguardia a les finances d’ERC.

Resulta que el periodista que va cobrir la informació devia tenir altres maldecaps que entretenir-se a contrastar les dades. I, com que va sentir que es parlava d’un dèficit de 280.000 euros, les hi va engaltar sense més ni més, tot procurant que una xifra tan irrellevant comparada les que es remenen en altres partits, semblés apocalíptica. La veritat és que la xifra publicada per La Vanguàrdia no es corresponia al dèficit financer del partit, que enguant fins i tot ha tingut superàvit, sinó a la diferència entre el cost de la campanya electoral europea i els retorns pels resultats obtinguts.

Però bé, això són subtileses periodístiques que no tenen massa importància. Ja se sap que hi ha una màxima periodística que diu: “no contrastis mai una notícia, que podries perdre un titular”. I la gent d’Esquerra ho hauria de saber. No té sentit que ara es queixin del tractament que els ha dispensat la Vanguardia, que al capdavall encara els ha fet un favor, perquè sempre val més que se’n parli, encara que sigui malament.

PSC: una paciència gairebé infinita

La Consellera Montserrat Tura, com alguns altres companys socialistes, estan perdent els nervis. Ells, que coneixen el percal més que ningú perquè són a les dues bandes, veuen com el Zapatero i els seus companys del PSOE se’ls rifen i els enganyen un cop sí i un altre també. Però, com els monjos cartoixans, els socialistes catalans han fet vots d’obediència i castedat, i saben que no poden trencar la regla.

La Consellera Tura ha advertit, però, que la paciència dels socialistes catalans no és infinita. Doncs, paciència, senyora. Si hem aguantat fins aquí, com serà que no aguantem una trentena d’anys més! Potser sí que la paciència, i el massoquisme, dels socialistes catalans no és infinita… però gairebé!.

Contra el foc, ni costellades ni segades

Aquests pagesos sempre volen anar de costellada. A qui se li acut posar-se a segar en ple dia quan el sol pica de valent i és més alt el risc d’incendis!.

En Saura, que amb això dels pagesos hi entén un pou, ja volia prohibir-los circular amb els seus tractors per les carreteres en dies festius. Una cosa és que ell limiti les velocitats dels vehicles i l’altra que els pagesos entorpeixin el seu pas. Ara, amb molt bon criteri, els prohibeix que facin la sega i l’embalatge de la palla a les hores centrals del dia. A no ser que ho facin amb la falç, és clar!.

Contra el foc, totes les precaucions són poques: ni costellades, ni segues, ni romanços! Sort n’hi ha que els pagesos són fàcils de doblegar, a diferència dels estudiants, i no li caldrà enviar els mossos.

De tota manera, encara hi ha algun barrut que ha recordat que molts més incendis provoquen les torres elèctriques d’alta tensió, que les màquines dels pagesos. Què volen, prohibir la circulació d’electricitat a unes determiandes hores?

Iceta també opta per la Independència

La desafecció política envers Espanya és cada vegada més preocupant. Ja no es tracta que els eixelabrats d’ERC cridin independència, i que el Carretero consideri que criden poc fort, ni es tracta que l’Artur Mas també flirtegi amb el sobiranisme encara que només sigui per recuperar el poder, és que fins i tot els més recalcitrants espanyolistes comencen a cansar-se d’aquesta història.

Miquel Iceta que sempre s’ha caracteritzat per ser un espanyol de pro, sembla que està a punt de rendir-se davant l’evidència. En un article a la premsa madrilenya escriu que davant de l’imminent fracàs del nou sistema de finançament (que probablement hauran d’acabar signant) i de la sentència del Tribunal Constitucional, els catalans no tindran altra opció que optar pel “seny”.

Evidentment, a la premsa local de Madrid, el Miquel Iceta no gosa anar més enllà. Però tothom sap que l’únic assenyat que podrien fer els catalans seria optar per la independència. És aquest seny conservador que ens fa veure la importància del diner, i que ens portaria a deixar de ser els mecenes d’Espanya.

Ha de preparar el camí dels arrauxats que continuen defensant que no hi fa res que no tinguem diners per a l’educació ni per a sanitat (això no interessa a ningú), ni que les decisions ens les prenguin els de Madrid. L’important és poder gaudir del plaer de donar-los els nostres estalvis, de rebre amb il·lusió les seves decisions sobre el nostre futur, i com a bons cristians sabent que la recompensa serà una bofetada i ser titllats d’insolidaris.

L’amenaça de l’Iceta a favor del seny, seria el senyal inequívoc que Catalunya avança definitivament cap a la independència.

El bon humor de l’Ernest Benach

No es pot negar que, malgrat les dificultat i els moment difícils que travessa el país, els nostres polítics, i sobretot els nacionalistes, no perden el sentit de l’humor.

L’altre dia era l’Ernest Benach, el President del Parlament de Catalunya, qui afirmava alegrement que si no ens en sortim en la negociació del nou finançament, demanarem el Concert econòmic. Aquest acudit ja l’havíem sentit d’algun altre dirigent republicà. Si no ens en volen donar deu, en demanarem vint. Fantàstic!.

L’Ernest Benach oblida un petit detall: el Concert econòmic també l’haurà d’anar a pidolar a Madrid. I allà no voldran ni començar cap negociació ni sentir-ne parlar.

Doncs, si no volen negociar el Concert econòmic, demanarem negociar la Independència!

L’art de torejar, reconegut a Europa

En una campanya publicitària de la Comissió Europea hi apareix un element representatiu de cada cada país: des de la Torre Eiffel de París, al Partenó grec, passant lògicament per allò que identifica Espanya: els toros. (hi trobo a faltar la imatge d’una bailaora sevillana al fons).

Com sempre, ja n’hi ha que han posat el crit al cel. Els uns perquè consideren que això és caure en els tòpics d’una Espanya “canyí” (què hi farem si Espanya és així), i els altres perquè estan en contra de les curses de brau, l’art espanyol per excel·lència.

Sincerament, a mi em sembla molt encertada la imatge que tenen els europeus de nosaltres. Aquest és el país que ha sabut convertir en art el torejar. Només cal veure amb quina gràcia i quin salero, va i ve el Zapatero, i es toreja el catalans amb
un joc de mans: el finançament, l’Estatut i la Constitució, tot s’ho passa pel mateix cantó. D’això de marejar la perdiu, ell en sap un niu; els catalans amb tantes capotades, atontats criden endebades. I tan bé ens sap torejar que al final el tornarem a votar.

Olé, per Europa!

Duran i Lleida, independentista

El dirigent democratacristià, Josep Antoni Duran i Lleida, ha expressat la seva preocupació perquè el nom de Déu hagi desaparegut del discurs polític. I ho compara amb els discursos nordamericans que apel·len sempre al guiatge de Déu. I així els va.

En el fons, però, el líder d’Unió el que vol és recuperar aquella expressió tan nostra en acomiadar-nos d’algú: “Adéu”. Cada vegada més se senten expressions laiques com “hasta luego” o “nos vemos”, i el nom de Déu no apareix per enlloc.

I l’objectiu de Duran no es centra només en la recuperació d’una expressió nostrada, sinó sobretot en poder-la utilitzar, com en el poema de Joan Maragall, per dir: “Adéu, Espanya”.