Els articles de CINICAT a BANANA TRIBUNE

A partir d’ara, els articles de CINICAT podreu trobar-los a BANANE TRIBUNE

Any Nou, tarifes noves

(Article publicat a Banana Tribune)

Any Nou, vida nova. De fet, hauríem de dir Any Nou, tarifes noves. És la sorpresa de cada Cap d’Any, i aquest no ha estat una excepció. En plenes festes nadalenques, quan tirem la casa per la finestra amb disbauxes gastronòmiques i devassals de regals innecessaris, ens anuncien que pujaran les tarifes dels principals serveis públics: aigua, llum, gas, transport…

I no ens podem pas queixar, perquè un país modern bé s’ha de posar al dia. Quan les taxes d’inflació eren elevades, hi havia una justificació ben clara: si s’apugen els sous i els costos empresarials, s’han d’apujar les tarifes. Aquest any, però, era de més difícil justificar perquè la inflació ha estat negativa i en general els costos laborals també han baixat (els nous contractes es fan a precari i en millors condicions per a l’empresa). Però aquest petit detall no ha estat obstacle perquè el Govern autoritzi els ja tradicionals increments de tarifes.

Essent en període de crisi, tots plegats hem de ser una mica més solidaris i no mirar tant per la nostra butxaca. Que ens apugin un 5% el transport públic o l’electricitat, tampoc és res de l’altre món. Els qui som pobres ho continuarem sent igual, i els rics podran també mantenir la seva habitual quota de beneficis. Al capdavall, l’indicador per a saber si el país va bé i si surt de la crisi no és l’increment del poder adquisitiu dels treballadors, sinó el benefici empresarial, i els increments de la borsa (aquest any han tancat amb uns beneficis del 36%, que no està gens malament).

L’important, doncs, i així ho ha entès el Govern, és garantir que els empresaris i grans accionistes continuen obtenint grans beneficis, perquè això els dóna optimisme per a continuar treballant per al país. Benvingudes, doncs, les noves tarifes que ens han d’ajudar a sortir de la crisi!

Agraïm la sinceritat

(Article publicat a BANANA TRIBUNE)

El president de la companyia aèria Air Comet, que ho és també de la CEOE, el senyor Gerardo Díaz Ferrán, va tenir un gest de sinceritat que ja voldríem veure en els nostres polítics. Com a bon empresari que és, que per això n’és el president, quan va veure que l’empresa estava a punt de fer fallida va optar per la solució més lògica: actuar com si no passés res, per tal de treure els darrers beneficis venent bitllets que ell sabia que no anaven enlloc i després tancar.

Però el seu gran mèrit no és aquesta forma d’actuar, tanmateix absolutament normal i valorada com a bona gestió per tothom, sinó el fet de tenir la sinceritat de donar la cara. I ho podia dir més alt, però no més clar: Ell no hauria comprat mai un bitllet d’Air Comet, sabent com estava la companyia. De fet, la frase podria ser un plagi d’aquella del Grouxo Marx que deia, més o menys, que ell no acceptaria mai ser soci d’una entitat on acceptessin socis com ell.

Si els clients són una colla de tarambanes no és problema seu. La seva missió com a empresari és obtenir el màxim benefici; i si les coses van mal dades, obtenir el mínim de perjudici, i en tot cas fer-lo pagar als qui són tan imprudents de no mirar ni què estan comprant. Per sort, les lleis estan fetes per a protegir aquests empresaris que actuen i parlen amb tan bon criteri.

No té cap sentit que es pretengui fer pagar a Don Gerardo els plats trencats d’una situació de la qual ell no en té cap responsabilitat. Ningú els va obligar a comprar bitllet a Air Comet, quan ho podien haver fet amb altres companyies. Per això, amb molt bon criteri, el Govern no l’ha obligat a complir amb els seus compromisos, i li ha respectat el dret a tancar la companyia quan ho ha cregut oportú i sobretot a no tornar els diners dels bitllets venuts. Només faltaria, que després de la pena que passa el senyor Gerardo per la pèrdua de la companyia, a més encara hi hagués de posar diners de la butxaca!

Els empresaris espanyols ja s’han afanyat a renovar-li la confiança, perquè un bon empresari es veu, sobretot, en les situacions difícils. I la seva capacitat per a fer creure que les seves empreses són solvents, com la d’Air Comet, Viatges Marsans o Aerolíneas Argentinas, té molt de mèrit. Per això, Caja Madrid, de la qual ell és Conseller li ha concedit un crèdit de 24 milions per a tapar forats. S’ha de ser molt bo per arribar a engatusar-se un mateix!

Una nova esperança il·lumina els nostres cors

Potser perquè és Nadal, però avui s’ha encès una nova llum que ens omple d’il·lusió i d’esperança en un futur millor. Ja sabem que vivim temps difícils, que hi ha problemes de tot tipus i que les solucions no són fàcils, però, com deia el Zapatero comencen a veure’s els primers brots verds, o la llum que ens senyala el final del túnel. L’estrella de Nadal ens guia cap al bon port, cap a un món millor.

Potser algú em dirà que em deixo portar per l’esperit de joia nadalenca, per l’optimisme que es respira als aparadors de les botigues i als copiosos àpats d’aquestes festes. Però crec que avui hi ha motius per a l’esperança. I vés per on (en castellà diuen allò de “no hay mal que por bién no venga”), la sortida de tot plegat podria venir d’un desacord entre els nostres representants polítics. Creuem els dits i encomanem-nos al bon Jesuset perquè finalment, la setmana que ve no s’arribi a un acord per a aprovar la nova llei de Vegueries.

Sí, sí. Aquesta pot ser la nostra esperança. El totpoderós dirigent i portaveu socialista, Miquel Iceta, ho ha dit ben clar: ‘SI RESULTA QUE NO TENIM EL CONSENS SUFICIENT, ENS HAURÍEM DE DEDICAR A UNA ALTRA COSA, PERÒ LLAVORS DEIXEM-HO PER SEMPRE MÉS’. Seria el millor regal de Reis (el Pare Noël ja haurà fet tard), que els Iceta, Mas, Montilla, Puigcercós, Duran, Carod, Zaragoza, Camacho, i tuti quanti es dediquin a una altra cosa: a fer llonganisses, a vendre peix, o a posar llacets al gat, tant se val. Però l’important és que es dediquin a una altra cosa!

Èxit gaire bé total a Copenhaguen

(publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html )

Ja se sap que mai acabem d’estar satisfets del tot, i que sempre es podia haver aconseguit una mica més, però l’èxit de la cimera contra el canvi climàtic de Copenhaguen ha estat gaire bé total. Les principals potencies mundials han acordat que res ni ningú no aturarà la seva cursa per la productivitat, la competència i el desenvolupament sense límits. Algú hi podria veure quelcom de desafiament bíblic considerant que vivim en un món finit, i on aparentment només Déu té la particularitat de l’infinitud. Però a Copenhaguen han volgut demostrar que el creixement també pot ser infinit.

No hi haurà, doncs, ni traves, ni límits de contaminació, ni compromisos de reducció de les emissions de gasos a l’atmosfera, que no farien sinó frenar la competitivitat del primer món. Les empreses, amb el suport dels respectius països podran continuar amb els nivells de contaminació actuals. I aquesta és la gran notícia de Copenhaguen, que ens tranquil•litza a tots. Està clar que podrien haver acordat aplicar unes restriccions als països poc industrialitzats, perquè si no s’han industrialitzat fins ara per quina raó ho pretenen fer en aquest moment? O podrien haver acordat fer pagar ala països pobres les despeses que generarà adaptar-se al canvi climàtic, per tal de repartir-ne les responsabilitats entre tots: ja que n’hi ha uns que contaminen, com a mínim que seguin uns altres els qui en rebin les conseqüències. Sembla el més just.

Que s’incrementarà el nivell de pobresa al tercer món? Millor, així els catòlics benestants del primer món tindran més oportunitats de fer caritat donant les seves sobres els pobrets de l’Àfrica. Que l’escalfament del planeta incrementarà les zones desèrtiques de països tropicals? Sí, però també faran més habitables zones del nord de Rússia o del Canadà. Qui hi haurà països que no disposaran de recursos naturals per a sobreviure? D’acord, però probablement així serà més fàcil que hagin d’acceptar convertir-se en l’abocador dels qui sí que en tenen.

Ben gestionat, el canvi climàtic encara que pot ser una gran font de negoci. I no només per als poderosos dels països rics, sinó també per als rics dels països més poderosos.

Contra la premsa euskaldun

En el judici contra els responsables del diari Egunkaria s’ha produït un fet insòlit. La fiscalia ha retirat tots els càrrec per considerar, diu, que no hi ha indicis i menys evidències de cap vinculació entre el diari dirigit per Otamendi i ETA. Però, quina ximpleria és aquesta! Què té a veure això amb el judici contra els dirigents d’aquest diari?

És el mateix que va passar amb el diari EGIN. Calia tallar com fos l’existència d’un diari en basc de tendència nacionalista. I, al marge de consideracions jurídiques, que no aquí hi pintaven res, els partits espanyols van considerar que calia clausurar-lo. Per això van fer servir un titella que, vestit de toga, simulés que els jutjava per un delicte; la qüestió era tancar el diari. Després, lògicament, els encausats van recórrer la sentència als tribunals europeus i allà els van donar la raó. Però, cinc anys després quan el diari ja no era recuperable.

I en aquest cas es tractava del mateix. De fet, la Justícia espanyola ja ha deixat sentat, amb això que en diuen jurisprudència, que qualsevol posicionament abertzale, qualsevol mesura de suport a la llengua basca o per suposat qualsevol intent de reclamar els drets dels bascos a decidir sobre el seu futur, són formes de col·laboració amb ETA. No cal que hi hagi ni proves ni indicis de res, si ETA vol la llibertat d’Euskadi, qualsevol que vulgui el mateix de fet està col·laborant amb els objectius d’ETA.

Ara, sense el suport de la Fiscalia, el jutge tindrà més difícil la missió encomanada de condemnar els que pretenen mantenir uns mitjans de comunicació en llengua basca. Però bé, per a la Justícia espanyola res és insalvable.

(publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html)

Ingenuïtat o Imbecil·litat

(publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html)

Aquests bascos són la repera. Des de sectors propers al PNB, però en general els capellans i parroquians de la diòcesi de Sant Sebastià, s’han revoltat perquè la Jerarquia espanyola els ha imposat com a Bisbe José Ignacio Munilla, un nacionalista espanyol de pedra picada, i ultraconservador com correspon a tot home de bé.

Jo no sé si són imbècils o només ho fan veure. Els rectors de les parròquies del bisbat de Sant Sebastià han signat un document on posen de manifest el seu malestar i el seu rebuig a aquest nomenament, perquè consideren que és un personatge que no sintonitza ni poc ni molt amb la pastoral de la diòcesi. Però de què carai parlen, aquesta gent? Què té a veure el nomenament d’un Bisbe amb la pastoral o amb les creences religioses de cadascú? La Jerarquia espanyola, és sobretot un lobby ultraconservador, que té com a objectiu propiciar les polítiques que afavoreixen una determinada ideologia. El fet que hi hagi quatre incauts, curts de gambals, que encara s’empassin la història dels principis evangèlics, no vol dir que els caps benpensants d’aquesta Església no tinguin clar quin ha de ser la seva funció.

Els nomenaments dels bisbes (i si no que ho demanin a Vic), o el repartiment de les diòcesis (i si no que ho demanin a Lleida) respon només a interessos del partit. I hi estan en tot el seu dret. Si aquests del PNB o quatre capellans de no res es pensen que tot això té res a veure amb idees cristianes, de fe i de no sé quantes històries més, és el seu problema. Com diem en català, qui no vol pols que no vagi a l’era.

De caixes i caixetes fusionades

(Article publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html)

Les caixes estan en perill, clamaven des del Banc d’Espanya. I les caixes catalanes, que no se n’havien assabentat encara, van córrer a fer cas de les directrius del qui té l’aixeta dels diners. L’oferta era llaminera: un grapat de milions si encetaven el procés de fusions. Al pati de l’escola, sovint també es fa aquest joc: a toc de pito els nens s’han d’agrupar en equip de tres o de quatre… i tot són corredisses.

Ja ho tenim tot encarrilat, d’aquí a un any quedaran quatre Caixes a tot Catalunya, si no és que des de Madrid tornen a tocar el pito per a fer fusions de les fusions ja fetes. L’objectiu era fer més solvents aquestes entitats de crèdit, i fer-les més operatives, diuen. Tenint en compte que aquestes entitats, que fins ara malgrat la crisi sempre han tingut beneficis (encara que aquest any més ajustadets), no han de repartir dividends, en realitat l’objectiu era centralitzar-les. Tots els nacionalistes, des dels populars gallecs als valencians passant pels sociates andalusos, es van afanyar a dir que per damunt de tot s’havia de salvaguardar el caràcter regional de les noves caixes. El que es perd, en tot cas és el caràcter local i comarcal.

Però la qüestió és que les noves Caixes rebran una pila de diners. Diners que no els paga de la seva butxaca el President del Banc d’Espanya, sinó que surten de les butxaques de tots els contribuents, de la meva també. Però, ai làs! Ara resulta que aquests diners han de servir bàsicament per a tancar oficines i acomiadar personal, i no pas per a fer que la solvència de les Caixes faciliti el crèdit a les famílies i a les empreses. Què carai hi hem guanyat, doncs, a part de sobresous entre els directius de les noves Caixes?

13-D. Diu molt de tu

Un any més, Televisió de Catalunya ens planteja una nova Marató Solidària. Aquesta vegada, la temàtica escollida és la de les malalties minoritàries. TV3, doncs, oferirà un ampli dispositiu per a recaptar fons per a la investigació d’aquestes malalties: una programació maratoniana, i mai millor dit, als estudis televisius, combinada amb una munió d’actes arreu del país. I tot per demostrar el nivell de solidaritat dels catalans, capaços de recaptar més diners que els que recapten altres televisions d’àmbit estatal. Però, en aquesta ocasió, la solidaritat comença per un mateix, de manera que els mateixos donants en serem alhora beneficiaris.

Ja ho deien, amb molt d’encert i millor ull clínic, els del PP: els catalans estem malalts. És la malaltia dels pobles minoritaris que pretenen tenir els mateixos drets (pobrets, il•lusos!) que els grans pobles. Per això, la Marató d’enguany servirà per investigar sobre aquestes malalties minoritàries, aquest complex de ser minoritaris al si del benefactor i protector Estat espanyol. És una malaltia poc coneguda a Europa, encara que n’hi hagi alguns brots epidèmics a Escòcia i fins i tot a Flandes, amb greus repercussions per a la salut mental dels qui la pateixen en forma de depressions, acomplexaments i frustracions.

A part del maratonià programa televisiu conduit per l’infable Josep Cuní, s’han organitzat arreu del país unes teràpies de grup col•lectives consistents en simular que es diposita un vot a favor de la independència, que teòricament transformaria els qui se senten minoritaris dins de l’Estat espanyol en majoritaris dins d’un Estat català. En qualsevol cas, la Marató de TV3 és sempre una festa de la solidaritat que ens ajuda a sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos, perquè som més solidaris que ningú. I si de passada aconseguim guarir-nos un xic de la nostra malaltia…

(Article publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html )

Col·laboració a Bananatribune

A partir d’ara, els articles de cinicat els continuaré publicant a BANANE TRIBUNE

El primer article era aquest

PER UNA ECONOMIA SOSTENIBLE

El Govern Zapatero està disposat a tirar endavant la seva Llei d’economia sostenible. I d’això en saben un pou, els socialistes!. No d’economia, sinó de sostenibilitat. Les diferències entre les polítiques econòmiques del PP i les del PSOE són evidents: només cal comptar les vegades que en un mateix test són capaços de posar-hi la paraula “sostenible”.

A diferència del PP, per exemple, capaç de malmetre el litoral mediterrani amb blocs de pisos a primera línia de mar (en un mar d’especulació, tot sigui dit), els socialistes dissenyen un nou perfil sostenible, encara que aparentment semblin blocs i edificis com els dels PP. Mentre els populars no fan sinó prendre mesures que afavoreixen les grans fortunes i les grans empreses, els socialistes aposten per una economia sostenible basada en les fusions i la creació de grans grups innovadors, i sobretot sostenibles. Ho van veure molt clar els socialistes catalans quan va ser l’hora de treure els xiringuitos arran de platja, que atemptaven contra la llei de costes, i eren l’expressió del mal gust més reprovable; al seu lloc hi van bastir el Port Olímpic i altres zones “xic”, igualment arran de mar, però també més selectes i sobretot sostenibles.

L’estratègia socialista és molt més culta. En lloc de donar preeminència a la sempre ingrata dèria pels números, ells prefereixen assegurar-se que el seu projecte serà sostenible. Per això, contracten bons lingüistes que convertiran qualsevol projecte urbanístic o d’infraestructures, que en altres mans seria un bunyol especulatiu com qualsevol altre, en una “iniciativa sostenible que dóna cohesió social”.