ATUREM L’ENERGIA SOLAR!

El Govern espanyol, amb molt d’encert, ha començat a posar mesures més estrictes per tal de controlar i limitar l’expansió de l’energia solar votovoltaica.

Les fonts d’energia s’han de deixar en mans del mercat, del gran mercat. Tant si es tracta d’energia provinent de les tèrmiques com de les nuclears. I una cosa era que, com a complement o com a floreta ecologista, es permetés l’existència d’altres energies com la solar o l’eòlica; i l’altra, ben diferent, és que aquestes energies anomenades alternatives pretenguin ser realment l’alternativa. Això alteraria el normal funcionament del mercat!

En el cas de les eòliques, almenys, ja van evitar que sorgissin estrafolàries idees com les de petits molins de vent que poguessin ser finançats i gestionats per particulars, petites empreses o pels mateixos municipis. I es va optar, amb molt bon criteri, per aquestes gegantines torres que pel seu elevat cost només poden aixecar les grans empreses del sector.

I amb l’energia solar passa el mateix. Cal mantenir-la a ratlla, a nivells simbòlics, almenys mentre no es trobi la manera de posar un comptador al sol. Aleshores es podrà donar via lliure al mercat.

Visc/a la Barcelona de les patates braves !

Els socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, ara en minoria per la deserció dels republicans, s’han hagut d’abaixar les calces i fer marxa enrere en la seva genial campanya publicitària del VISC/A BARCELONA.

En temps de crisi, en lloc de tenir la pretensió d’esmorteir-ne el cop a base d’estrènyer cinturons, el que semblava més lògic eren campanyes com aquestes: Visc/a la Barcelona de les patates braves! Sí senyor. Del que es tractava era de donar un aire d’optimisme als barcelonins, i que no es deixessin portar pel pessimisme per foteses com les de no trobar un pis assequible, uns serveis ideals ni uns carrers nets com una patena.

Però no. Els socialistes no han aguantat la pressió i retiraran frases tan engrescadores com: VISC/A LA BARCELONA DE LES PATATES BRAVES. Una llàstima.

La imprudència de perseguir els dictadors

Vés per on, ara al Tribunal Penal Internacional se li ha ocorregut processar el president sudanès Omar Al-Baixir per suposats crims contra la població nra del Darfur. Amb tota la raó del món, el Secretari General de les Nacions Unides ha manifestar la seva temença que això encara empitjori la situació.

Algú es podria demanar per què es persegueix ara aquest dictador, quan encara està en exercici, quan això no s’ha fet mai. Sempre es persegueixen els dictadors quan han deixat el poder, és a dir quan ja no poden beneficiar les empreses i els estats que s’aprofitaven de l’existència d’un règim autoritari. Una possible resposta: al Sudan hi ha pocs interessos internacionals, llevat de la Xina. Un país per al qual els milers de morts i milions d’exiliats són pecata minuta al costat dels beneficis que en treu. Un cas semblant al que passa a Zimbabwe.

I ara és el moment de fer-ho, perquè la Xina té molt d’interès de presentar-se al món en ocasió dels Jocs Olímpics com un país obert i amable, sobretot de cara a possibles inversors. I no li convé malmetre la seva imatge per quatre pous de petroli al Sudan. A més, si empitjora la situació, com diu el Secretari general de les Nacions Unides, encara podrà millorar el negoci de la venda d’armes a l’amic Omar.

ELS PAÍS: Que n’aprenguin!

El País va donar una lliçó de bon periodisme (objectiu, rigorós i contrastat) als aficionats de l’AVUI i del Punt, i als saltimbanquis de El Periódico. A la Vanguàrdia és més difícil donar-li lliçons.

A grans titulars publicava: “Cataluña segrega a los niños africanos fuera de la red escolar”. I tenen tota la raó, perquè una cosa és la segregació permanent que ells pregonen en funció de la llengua, cosa ben legítima per a defensar el castellà en perill d’extinció, i l’altra pretendre que per unes setmanes els immigrants que arribin a mig curs passin una fase prèvia a l’escolarització normal per donar-los les eines més bàsiques per a integrar-se després a l’escola.

El fet que al titular es parli dels “africans” quan es tracta dels immigrants acabats d’arribar, tant si son africans, com sudamericans, pakistanesos o de l’Europa de l’est, és un detall sense importància.

A més, per a il·lustrar la notíca, tenint en compte que l’experiència pilot es farà a Vic i a Reus, els bons periodistes de El País han encertat, com no podia ser d’altra manera, amb la foto: Uns subsaharians arribant en “pastera”. Potser sí que a Reus ho tenen més difícil, però a Vic és relativament habitual veure’ls arribar pujant Ter amunt.

Gràcies, senyors del País, per aquesta lliçó de periodisme. Que n’aprenguin!

Catalunya un país d’Amèrica

TV3 ha publicat un llibre que es titula “Estan bojos aquests catalans”, basat en un programa televisiu en què es presentava la visió que tenien de nosaltres molts immigrats.

Doncs deuen tenir tota la raó. Catalunya està jugant la Copa Amèrica d’Hoquei sobre patins. En l’anterior ocasió ja va quedar subcampiona d’Amèrica!.  I això que sobre el mapa sembla que les Amèriques ens queden un xic lluny.

Només faltava que la Universitat de La Plata, a Argentina, inaugurés la Càtedra Lluís Companys de lluire pensament. Deu ser perquè, com que el pensament és lliure, també deu ser lliure pensar que Catalunya és Amèrica. Estan bojos aquests catalans!

Què carai amaguen a BCN?

La notícia devia resultat fins i tot un xic divertida per als qui estan acostumats a córrer davant la policia: Un cap de la policia municipal de Barcelona ferit per una bala de goma disparada pels Mossos. Guerra policial? Un policia de paisà infiltrat entre els esvalotadors degudament reprimits? Un agent fora de servei celerant eixelebradament alguna cosa important?

La notícia no hauria tingut més rellevància, més enllà de la melsa del policia municipal, si no fos perquè van començar les contradiccions informatives per part de la mateixa Assumpta Escarp, de l’Ajuntament de Barcelona, dels Mossos d’Esquadra, i després d’algun centre sanitari i mitjans de comunicació…

D’on provenia la ferida, i si tenia altres feides o no, això ja se sabia des del primer moment. Però l’Ajuntament va optar per amagar informació, veritats a mitges, notes i rèpliques contradistòries.

El caos informatiu està servit. Ara, només queda l’opció d’amenaçar a qui no difongui la versió oficial. Moltes gràcies.

Els estirabots del Congrés de CDC

El Congrés de CDC ja comença a donar resultats. Probablement no aclariran el futur de la Federació amb Unió, ni quin és l’objectiu final que preconitzen per al país, però sí que han posat el dit a la llaga amb el tema de la immigració.

Recuperant una vella idea que s’aplica a molts altres països, i que en el seu moment també va proposar el PP en l’àmbit espanyol, ara pretenen que el dret a vot dels immigrants estigui vinculat amb un cert pacte o compromís amb Catalunya. I això inclouria el coneixement de la llengua.

No s’hi val a argumentar que això ja s’aplica a altres països dels quals ningú dubte del seu esperit democràtic; perquè no es pot comparar el dret a legislar que tenen els anglesos, els espanyols o els americans, amb el que puguin tenir els catalans, sempre de rang inferior. Però és que a més, la proposta convergent, ara, amaga una segona intenció: si reclamem als immigrants un cert compromís i un cert respecte pel país, voldrà dir que també exigirem el mateix als immigrants de primera, segona o tercera generació que provenen d’altres comunitats de l’Estat espanyol?

Manel Mas, el barça i TV3

Estic totalment d’acord amb el socialista Manel Mas quan afirma que va ser desproporcionat el tracte que es va donar informativament per part de TV3 a la moció de censura del Barça.

Ell mateix dóna la dada: els socis del Barça no representen sinó un 1′5% de la població catalana. I amb aquest percentatge tan mínim li donem tanta importància? Seria inimaginable, per exemple, que a Madrid on no tenen la xacra del nacionalisme fessin quelcom semblant.

I el mateix podríem dir en altres casos. Per exemple, els 10.000 militants d’ERC no representen més que el 0′17% de la població catalana i els dels PSC el 0′4%. Aleshores, per què se’ls dóna tanta importància?

Moviments al Govern: trontolla?

Al costat dels rumors d’una possible remodelació del Govern català, s’han produït dues dimissions si no esperades, com a mínim lògiques.

D’una banda, la d’Antoni Bolaño, director de Comunicació del President de la Generalitat, i de l’altra Maria do Carmo Marques-Pinto, Secretària General del Patronat Catalunya-Món. Les raons del primer són obvies: la imatge del President de la Generalitat està per terra. Alguns cosa hi deu tenir a veure el Director de Comunicació del President! I l’altra no és menys òbvia: es pot dirigir una institució que té com a missió donar a conèixer Catalunya al món, i no ha aconseguit ni donar-se a conèixer als veïns de l’escala?

Esperem que no hi hagi més dimissions institucionals basades en la ineficàcia de la gestió, perquè algú o altre ha de quedat de guàrdia al Palau!

Exit esclatant de la cimera del G-8

No es pot negar que la cimera del G-8, celebrada al Japó, ha estat tot un èxit. Ni les pr0testes dels ecologistes (uns somniatruites, ja se sap), ni les pretensions absurdes d’alguns països africans que reclamaven que els del G-8 complissin amb les seves promses, o la d’aquells il·lusos que reclamaven que es prenguessin mesures per evitar l’increment desmesurat dels preus dels carburants i dels productes alimentaris (oblidant que el bon negoci rau en vendre car), no han pogut deslluir els resultats d’una cimera que ha estat altament profitosa.

D’una banda s’ha constatat que cal no fer massa canvis a la situació actual, suposo que seguint aquella màxima de “no tocar el que ja funciona”; i el creixement dels països rics, malgrat petits entrebancs circumstancials, continua imparable. De l’altra, s’ha acordat no intervenir en el tema del mercat del cru per tal de no perjudicar els negocis especulatius que són la base de la riquesa d’aquests països. I finalment s’ha acordat fixar la data del 2050 per a reduir l’emissió dels gasos contaminants. Com a bons governants i bons gestors, no han volgut prendre mesures precipitades, a curt termini, sinó pensar en el futur, a més llarg termini. I com que al 2050, cap dels governants actuals no hi serà també han deixat per als seus successors la decisió de prendre les mesures que creguin oportunes. De moment ja és bo que s’hagi fixat la data del 2050, i que no s’hagin posat través a la continuïtat del progrés dels països més avançats. Els beneficis de les empreses són immediats, els hipotètics efectes dels gasos contaminants són més incert i a llarg termini.

Felicitats, doncs, a tots els membres del G-8. La humanitat ha fet amb ells un gran pas endavant.