26 milions de dosis, a mitja per cap

Les autoritats sanitàries, les espanyoles i conseqüentment les catalanes, s’esforcen dia a dia en recomanar als ciutadans que ens vacunem contra la Grip A. De fet, tothom reconeix que és una grip que porta moltes menys complicacions que la grip estacional; que una part important de la població ja l’està passant o ja l’ha passada; que a partir d’aquesta setmana que ve entrarem en la fase de remissió de l’epidèmia; que, tot i tenir el vist-i-plau de les autoritats sanitàries, no ha passat pels mateixos controls i comprovacions científiques que s’exigeix als altres medicaments, advertint que per a les parteres ja se’ls en reservarà una que és “més segura”…

Però, tot i així, les autoritats insisteixen en la necessitat d’impulsar la vacunació, com a mínim dels anomenats grups de risc. Curiosament, els mitjans de comunicació barregen els dos conceptes de “grups de risc” i es queden tan amples: una cosa són els grups de risc format per gent que té unes determinades patologies que es podrien agreujar si agafessin la Grip A; una altra de ben diferent és que hi ha grups de persones que més fàcilment poden contraure i contagiar el virus, encara que per a ells personalment no els representi cap risc especial.

L’important, però, és justificar que l’Estat espanyol, com la majoria dels europeus, d’acord amb els interessos de les grans farmacèutiques, van fer una adquisició massiva de dosis de vacunes. I ara els podrien caducar a les neveres. L’objectiu de fer el negoci del segle ja està assolit, ara cal que no es vegi tant el llautó. I encara que sigui tard i sense prou garanties, la gent hauria de tenir l’esperit solidari de vacunar-se per no posar en evidència les nostres administracions sanitàries.

Raons d’Estat

Al País Basc van al gra i no perden el temps en ximpleries. Allà han entès que vint anys després de la caiguda del Mur de Berlín, la divisió partidària entre dretes i esquerres és pura retòrica sense sentit. Si no gosen rebatejar els partits polítics amb colors, com fan a alguns països llatinoamericans, és perquè l’actual aliança del Govern Basc podria qualificar-se de blaugrana.

El PP es va mostrar, lògicament, partidari conjuntament amb el PSOE de blindar el Concert econòmic basc, que és el que els dóna els recursos suficients per a sortir més airosos de la crisis i no tenir problemes de tresoreria, com tenim nosaltres. Això els permet dedicar-se als temes seriosos, de país, els que de veritat preocupen a la gent: una primera mesura del Govern basc va ser canviar els mapes televisius del temps, després van fer una intensa campanya de retirada de pancartes que enlletgien la imatge dels pobles del País Basc, i ara han presentat la gran aposta d’aquesta legislatura: aconseguir que la selecció espanyola de futbol jugui algun partit, si pot ser oficial, en un estadi del País Basc. I no s’hi val a proposar el de Pamplona, eh?.

Lluny de les atzagaiades nacionalistes dels Governs del PNB, els bascos ara sí que tenen un Govern que entén i enfoca directament els seus problemes.

Malversació a la Justícia

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de donar la raó a l’espanyolíssima Associación por la Tolerancia en relació a una ordre o instrucció del Consell Audiovisual de Catalunya del 2004. Ha tardat quatre anys en resoldre el suposat litigi, tota una mostra del caràcter tremendament injust d’aquesta paròdia de Justícia.

Se suposa, no volem pas creure que han mantingut el cas deliberadament tancat en un calaix per resoldre¡l a adarrera hora, que hi han anat treballant durant tot aquest temps. Bé han de justificar que shi guanyen les garrofes!. Però, ai làs! Ara resulta que els articles que no agradaven a la Associación por la Tolerancia i que el TSJC ha considerat improcedents, ja fa dos anys que es van derogar.

No tenen res més a fer aquests senyors que resoldre litigis inexistents?
Tot un treball d’anys, absolutament inútil… per desconeixement, per estultícia o per mala fe. En tot cas tot un exemple de malversació de recursos públics en una Administració de Justícia que sovint es queixa d’estar excessivament saturada.

Contra el canvi climàtic?

Primer va ser Barcelona, després Singapur, i finalment serà Copenhagen. Moltes cimeres per a no res. Si els compromisos de Kyoto, tot i el vergonyós sistema de compra de quotes de contaminació, no es va complir, hi ha dues opcions: adoptar nous compromisos per a incomplir-los igualment, estratègia típicament Zapateril, o no adoptar compromisos concrets que tothom pugui signar i que ningú pugui dir que no ha complert.

Diguem-ho clar: el canvi climàtic els importa una merda. Primer van optar per dir que no estava demostrat que hi hagués cap canvi climàtic, o que aquest fos produït per la contaminació, o que els seus efectes haguessin de ser tan nocius. Després, no podent sostenir més aquestes tesis, argumenten que els seus efectes seran a llarg termini o que en tot cas afectarà sobretot els països pobres… és a dir, cap problema.

Acordaran, això sí, compromisos genèrics: “lluita contra el canvi climàtic” “reducció de gasos contaminants”… però sense compromisos reals ni xifrables, perque`ningú pugui dir que els han incomplert com ha passat amb els de Kyoto. O no hi posem xifres, o n’hi posem a llarg termini. Res de proposar-se reduir un 5% les emissions de l’any que ve, val més proposar-se reduir-les un 50 o un 80% però per a finals de segle i sense terminis.

Qui dies passa, anys empeny… D’aquí a cent anys tots calbs… I als qui vinguin després, que els bombin!

Garzón ha fet tard

Una vegada més, la poca destresa professional del jutge Garzón ha fet que l’objectiu se li escapi de les mans. Prou que ho va intentar amb la detenció d’Arnaldo Otegui i d’altres membres de l’esquerra abertzale, acusant-los de reunir-se per parlar sobre el futur del país; amb l’agreujant que reiteraven amb la seva perillosíssima idea de promoure una altra iniciativa de pau.

Malgrat que el jutge estrella hi ha posat tot el seu esforç i tot el seu saber, que tampoc és gran cosa, l’Esquerra Abertzale ha tornat a sortir, ara amb un manifest on reitera el seu compromís de treballar per trobar una sortida pacífica i digna per al País Basc. Que l’Esquerra Abertzale insisteixi en la seva voluntat de treballar perquè “el procés democràtic es desenvolupi en absència total de violència”, és una molt mala notícia per a la caverna polítio-judicial espanyola, i demostra la poca eficàcia dels elements policials infiltrats. Però que, a més, aquesta Esquerra abertzale tingui la gosadia de dir que pretén aconseguir els seus objectius “mitjançant la utilització de vies i mitjans exclusivament polítics i democràtics”, això ja és un desastre. Com es justificarà la represssió?

L’argument que és antidemocràtic deixar que el poble decideixi lliurement a les urnes, és molt més difícil de sostenir que el de simular que s’estava lluitant contra la lluita armada.

Fets els càlculs, endavant les atxes!

Tot d’una sembla que l’activitat política es desembussa. Als partits polítics els ha agafat la fal·lera de treballar (atenció als infarts!). Després d’anys i panys anunciant-ho però sense fer-hi res, ara semblen decidits a tirar endavant la Llei electoral catalana; i la tan promesa Divisió territorial de Catalunya, i la llei del cinema, i la llei d’integració, i l’oficina antifrau, i el reforçament de la Sindicatura de Comptes…

Alguns malpensats (qui malpensi, el cap li caigui) ja han insinuat que només ho fan perquè s’acosten eleccions. A tot estirar, queda poc més de mig any de legislatura útil i, segons aquests malpensats, els partits polítics només s’haurien començat a arremangar en la feina per a treure’n rèdits electorals. No sé quin mal hi veuen que els polítics facin coses pensant en acontentar l’electorat per tornar a guanyar! Si fos així, la nova llei electoral hauria de preveure eleccions cada any.

Però, el càlcul dels polítics va més enllà d’aquest frivolitat de voler treure vots presentant “feina feta” en campanya electoral. En realitat, el càlcul que han fet els polítics és tot un altre: sabent els tràmits burocràtics i parlamentaris que ells mateixos s’han imposat per a fer o per a refer qualsevol llei, saben que a hores d’ara tots aquests projectes quedaran a mig fer en acabar la legislatura. I s’hauran de començar de nou en la propera, en la qual també esperaran al final per a tornar a presentar una bateria de propostes brillants amb la finalitat que no puguin ser aprovades.

Tampoc es pot matar tot el que és gras!

Registres per a certificar la imbecil·litat

Dia sí dia també, els mitjans de comunicació ens expliquen que, per ordre judicial, s’ha ordenat l’escorcoll de palauets particulars, palauets musicals o palauets consistorials. A alguns comentaristes els ha sobtat que, a vegades, aquests registres en dependències de presumptes implicats en casos de corrupció es facin tant de temps després de saber-se que se’ls estava investigant.

Es tracta de comentaristes desinformats, naturalment. Perquè és evident que quan es registra el Palau de la Música, ja feia dies que Millet sabia que se l’estava investigant i que en sortiria imputat, igual com l’alcalde de Santa Coloma sabia amb antel·lació a la seva detenció que li havia tocar el torn a ell, o el popular Jaume Matas fa temps que sap que se l’està investigant (que per això va anar a viure als Estats Units).

Els registres, doncs, no tenen la finalitat de trobar-hi proves inculpatòries; se suposa que aquestes ja les tenen amb antel·lació. No s’arriscarien a fer un escorcoll, a practicar detencions, o a muntar tot aquest escàndol per acabar dient que els presumptes inculpats eren innocents. Aleshores sí que tindríem l’escàndol muntat!.

Els escorcolls no tenen altra funció que la de comprovar el grau d’imbecil·litat dels inculpats. Quan a un Ministre li troben a casa seva el segell dels GAL, no és que hagin descobert la prova de la seva implicació sinó la constatació de la seva imbecil·litat. D’aquí l’esperança d’alguns dels detinguts darrerament, que confien en no haver estat tan estúpids com per a deixar proves tan evidents dels seus delictes.

Referèndum? deixem-ho per més endavant

A Escòcia ja es comencen a treure del cap la possibilitat de celebrar el referèndum que tenien previst per a l’any que ve. De fet l’SNP, el partit nacionalista que governa en minoria, ja està anunciant que ho posarà com a proposta en les properes eleccions al Parlament escocès, com ja va fer en l’anterior legislatura.

És una mica com el paperot que va fent aquí ERC. Com si fos la pastanaga de l’ase, sempre s’anuncia com a hipòtesi de futur, però mai com a projecte de present. I si algú gosa posar-hi data, com va fer en el seu dia l’Ibarretxe, a l’hora de la veritat s’arronsa i s’ha de fer enrere. Per això ERC va posar una data més llunyana, la del 2014, que li donava més marge de maniobra. Però li van sorgir els impertinents de sempre, començant per Arenys de Munt i continuant per les iniciatives de Consultes Populars, que li destorotaven tots els seus plans. Per sort, ja s’han esforçat en remarcar que aquestes consultes no tenen res a veure amb una consulta de veritat, avalada pels representants del poble de Catalunya, i per tant vinculant.

Però com que la data del 2014 també s’acosta, i les previsions són més aviat de reculada electoral per als republicans, caldrà fixar una nova data, per a més endavant, potser aprofitant que la idea del 2014 va ser del defenestrat Carod que d’aquí a un any ja no hi pintarà res (no gaire menys que fins ara, però). El 2020 seria una bona data? Com a mínim estèticament és un número que queda bé, no?

Nobel d’economia per a Millet

Es pot dir el que es vulgui del Fèlix Millet, però s’ha de reconèixer que és tot un crac. Ha estat capaç d’enredar tothom amb jugades tan divertides com les de fer pagar el casament de la filla als comptes del Palau, i a sobre cobrar-ne la meitat al seu consogre. Tenir filles per casar, per en Millet, és tot un negoci!. O convèncer un Ajuntament que a canvi de requalificar-li uns terrenys ell faria una aportació per al mobiliari de la bilbioteca del poble; una proposta fantàstica perquè la seva aportació era la xocolata del lloro al costat dels beneficis de la requalificació, si no va haver de donar més incentius als responsables municipals. Però la gràcia del seu art està en carregar la despesa del mobiliari de la biblioteca també al Palau, naturalment; i la guinda és que, un cop trets els diners del Palau no acaba fent l’aportació pactada amb el municipi.

No em direu que un personatge així no es mereixi el Premi Nobel de l’economia. I no només perquè ho remena molt bé això dels diners, sinó que a més sap vestir-ho: ha aconseguit que algú es cregui que les persones i institucions que formaven part de la Junta i del Patronat del Palau no estaven perfectament informades de tot plegat. (si fos així algú hauria de fer-s’ho mirar; hi ha bons psiquiatres al país, i alguns d’immigrats argentins, també). I per postres ha aconseguit que el jutge el deixi en llibertat sense fiança.

El que pot arribar a fer un bon expert en economia com el Fèlix Millet!
Millet al Nobel!

El joc de les diferències

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes són corruptes i els d’esquerra també. Amb un matís: l’electorat sempre castiga més la corrupció d’esquerres que la de dretes.

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes senten un profund menyspreu pel medi ambient i pel territori i els d’esquerres també. Amb un matís: de la destrucció feta des de l’esquerra en diuen creació o disseny de nous perfils del litoral o de la ciutat.

La diferència entre els partits de dretes i dels esquerres és que els de dretes no creuen en la democràcia participativa i els d’esquerres tampoc. Amb un matís: els d’esquerres són capaços d’inventar-se fórmules com les ILP que després ja neutralitzen vetant la seva discussió al Parlament amb una esmena a la totalitat.

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes tenen ben emprenyat el seu electorat i els d’esquerres també. Amb un matís: l’electorat d’esquerra, a més, queda descol·locat perquè sap que no hi ha més alternativa.

En definitiva, la principal diferència entre els partits de dretes i els partits d’esquerres és que uns es diuen de dretes i els altres es diuen d’esquerres. I aquí només hi ha el matís que uns i altres festegen la denominació intermitja de “progressista”.