Registres per a certificar la imbecil·litat

Dia sí dia també, els mitjans de comunicació ens expliquen que, per ordre judicial, s’ha ordenat l’escorcoll de palauets particulars, palauets musicals o palauets consistorials. A alguns comentaristes els ha sobtat que, a vegades, aquests registres en dependències de presumptes implicats en casos de corrupció es facin tant de temps després de saber-se que se’ls estava investigant.

Es tracta de comentaristes desinformats, naturalment. Perquè és evident que quan es registra el Palau de la Música, ja feia dies que Millet sabia que se l’estava investigant i que en sortiria imputat, igual com l’alcalde de Santa Coloma sabia amb antel·lació a la seva detenció que li havia tocar el torn a ell, o el popular Jaume Matas fa temps que sap que se l’està investigant (que per això va anar a viure als Estats Units).

Els registres, doncs, no tenen la finalitat de trobar-hi proves inculpatòries; se suposa que aquestes ja les tenen amb antel·lació. No s’arriscarien a fer un escorcoll, a practicar detencions, o a muntar tot aquest escàndol per acabar dient que els presumptes inculpats eren innocents. Aleshores sí que tindríem l’escàndol muntat!.

Els escorcolls no tenen altra funció que la de comprovar el grau d’imbecil·litat dels inculpats. Quan a un Ministre li troben a casa seva el segell dels GAL, no és que hagin descobert la prova de la seva implicació sinó la constatació de la seva imbecil·litat. D’aquí l’esperança d’alguns dels detinguts darrerament, que confien en no haver estat tan estúpids com per a deixar proves tan evidents dels seus delictes.

Referèndum? deixem-ho per més endavant

A Escòcia ja es comencen a treure del cap la possibilitat de celebrar el referèndum que tenien previst per a l’any que ve. De fet l’SNP, el partit nacionalista que governa en minoria, ja està anunciant que ho posarà com a proposta en les properes eleccions al Parlament escocès, com ja va fer en l’anterior legislatura.

És una mica com el paperot que va fent aquí ERC. Com si fos la pastanaga de l’ase, sempre s’anuncia com a hipòtesi de futur, però mai com a projecte de present. I si algú gosa posar-hi data, com va fer en el seu dia l’Ibarretxe, a l’hora de la veritat s’arronsa i s’ha de fer enrere. Per això ERC va posar una data més llunyana, la del 2014, que li donava més marge de maniobra. Però li van sorgir els impertinents de sempre, començant per Arenys de Munt i continuant per les iniciatives de Consultes Populars, que li destorotaven tots els seus plans. Per sort, ja s’han esforçat en remarcar que aquestes consultes no tenen res a veure amb una consulta de veritat, avalada pels representants del poble de Catalunya, i per tant vinculant.

Però com que la data del 2014 també s’acosta, i les previsions són més aviat de reculada electoral per als republicans, caldrà fixar una nova data, per a més endavant, potser aprofitant que la idea del 2014 va ser del defenestrat Carod que d’aquí a un any ja no hi pintarà res (no gaire menys que fins ara, però). El 2020 seria una bona data? Com a mínim estèticament és un número que queda bé, no?

Nobel d’economia per a Millet

Es pot dir el que es vulgui del Fèlix Millet, però s’ha de reconèixer que és tot un crac. Ha estat capaç d’enredar tothom amb jugades tan divertides com les de fer pagar el casament de la filla als comptes del Palau, i a sobre cobrar-ne la meitat al seu consogre. Tenir filles per casar, per en Millet, és tot un negoci!. O convèncer un Ajuntament que a canvi de requalificar-li uns terrenys ell faria una aportació per al mobiliari de la bilbioteca del poble; una proposta fantàstica perquè la seva aportació era la xocolata del lloro al costat dels beneficis de la requalificació, si no va haver de donar més incentius als responsables municipals. Però la gràcia del seu art està en carregar la despesa del mobiliari de la biblioteca també al Palau, naturalment; i la guinda és que, un cop trets els diners del Palau no acaba fent l’aportació pactada amb el municipi.

No em direu que un personatge així no es mereixi el Premi Nobel de l’economia. I no només perquè ho remena molt bé això dels diners, sinó que a més sap vestir-ho: ha aconseguit que algú es cregui que les persones i institucions que formaven part de la Junta i del Patronat del Palau no estaven perfectament informades de tot plegat. (si fos així algú hauria de fer-s’ho mirar; hi ha bons psiquiatres al país, i alguns d’immigrats argentins, també). I per postres ha aconseguit que el jutge el deixi en llibertat sense fiança.

El que pot arribar a fer un bon expert en economia com el Fèlix Millet!
Millet al Nobel!

El joc de les diferències

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes són corruptes i els d’esquerra també. Amb un matís: l’electorat sempre castiga més la corrupció d’esquerres que la de dretes.

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes senten un profund menyspreu pel medi ambient i pel territori i els d’esquerres també. Amb un matís: de la destrucció feta des de l’esquerra en diuen creació o disseny de nous perfils del litoral o de la ciutat.

La diferència entre els partits de dretes i dels esquerres és que els de dretes no creuen en la democràcia participativa i els d’esquerres tampoc. Amb un matís: els d’esquerres són capaços d’inventar-se fórmules com les ILP que després ja neutralitzen vetant la seva discussió al Parlament amb una esmena a la totalitat.

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes tenen ben emprenyat el seu electorat i els d’esquerres també. Amb un matís: l’electorat d’esquerra, a més, queda descol·locat perquè sap que no hi ha més alternativa.

En definitiva, la principal diferència entre els partits de dretes i els partits d’esquerres és que uns es diuen de dretes i els altres es diuen d’esquerres. I aquí només hi ha el matís que uns i altres festegen la denominació intermitja de “progressista”.

Zapatero els fa ballar com baldufes

Quan a nivell espanyol es parla de dos grans partits i de petits grupuscles regionals que pul·lulen per les Corts tenen tota la raó. Això fa que el governant de torn, ja sigui del PP o del PSOE, pugui jugar amb ells com si fossin ninots de drap. Hi juga una estona i quan n’està cansat la llença per agafar-ne una altra. L’avantatge de les nines de drap és que quan les tires a un racó, ho fan calladament i mantenint la mateixa mitja rialla.

Aficionats al periodisme fa temps que van pregonant la insostenible soledat del pobre Zapatero. Però cada vegada els demostra que ell pot estar sol, però té prou joguines al seu abast com per no avorrir-se mai. Quan li convé juga una estona amb ERC i els promet que TV3 es podrà veure a València o que traspassarà els trens de rodalies, i després se n’oblida, està clar; després juga una estona amb els companys del PSC i el torna a prometre els trens de rodalies, cosa que pot deixar per més endavant; els mateixos trens de joguina promet als convergents o als d’Iniciativa… i tots s’ho van empassau com autèntics babaus.

Quan està cansat de jugar amb els trens, promet als bascos blindar el Concert econòmic, quan no calia aquesta promesa perquè fins i tot el PP coincidia en aquest tema. I els del PNB hi cauen de quatre potes. Ara amb els uns, ara amb els altres, el Zapatero va aprovant els pressupostos, la llei de finançament, i les grans qüestions… i tot gratis!
No li cal ni rumiar promeses noves, només els ha de prometre que complirà les promeses fetes.

L’enveja dels socialistes

Ningú podrà negar la tendència pro socialista del Jutge Garzón. Ara mateix se li ha vist el llautó amb tot aquest simulacre d’afer de corrupció de Santa Coloma. Perquè és evident que, amb més o menys proves d’irregularitats, s’ha obert l’operació Pretòria per intentar frenar la caiguda electoral dels socialistes.

El Partit Popular, d’un temps ençà, està avançant en totes les enquestes electorals, fins al punt que ja ningú dubta de la seva propera victòria a les eleccions espanyoles. I aquest avenç va estretament vinculat amb els casos de corrupció generalitza al si del partit: com més corrupció, més suport popular! I si a València hi ha implicats des del President al Secretari General, majoria absoluta assegurada!.

A la vista d’això, els socialistes bé havien de fer-hi alguna cosa. I d’aquí ve que l’amic Garzón s’hagi tret de la màniga aquesta operació anticorrupció. Al final quedarà en un no res, o en menudalla, però és la darrera oportunitat que tenen els socialistes de recuperar la confiança dels ciutadans.

Actualitzem el paisatge

Una forta enrabiada em vaig endur el dia que vaig trobar el meu nét, guixant desaforadament una col·lecció de postals de Paisatges de Catalunya. No sé com li havia anat un bolígraf a les mans, ni com va trobar el calaix on les tenia curosament guardades, però no en va deixar ni una sense ratllar.

El meu empipament inicial, però va ser injust i després n’hi vaig demanar disculpes. És cert que m’havia fet malbé la col·lecció que durant molts anys havia anat acumulant, on hi tenia una visió dels magnífics paisatges de Catalunya. Però també és cert que, ben mirat, no havia fet res més que posar-la al dia.

O millor encara. Ben mirat li havia d’agrair que me les actualitzés, perquè avui tots aquests paisatges es troben en realitat ratllats de mala manera per torres i torres d’electricitat, MAT inclosa, que creen nous perfils i noves panoràmiques molt més semblants a les que m’ha deixat el meu nét.

Millet, i malgrat tot té tota la raó

El cas Millet ens està sortint fins i tot a les sopes. I els mitjans de comunicació, un cop obert el sumari tenen un munt d’anècdotes i detalls sucosos que van traient amb comptagotes: tampoc és qüestió de matar tot el que és gras!.

Fins i tot n’hi ha que han retret que s’havien carregat als compte del Palau (al de la Música, i per tant al de la Generalitat, i per tant al de casa) factures de sis mil euros per guarnir de flors el Palau el dia del casament d’una de les filles de Millet, o l’euro i mig del seu cafè amb llet. A veure si ens aclarim: una cosa és que l’individu, amb el consentiment o coneixement de tothom, fotés mà a la caixa i considerés la caixa del Palau amb la de casa seva que també convertia amb el seu “palau” particular. I l’altra és anar a buscar les pessigolles perquè carregava en el compte de l’empresa totes les seves despeses particulars; aquesta és una pràctica absolutament habitual, normal i acceptada en el món dels negocis.

O d’on es pensen que treuen les fortunes, els senyors? Treballant?
Au, va!

CiU, ERC, IC, o com pixar fora de test

Els eurodiputats de CiU, d’ERC i d’IC van sol·licitar que es prohibís a nivell europeu l’exhibició de simbologia feixista. Una petició que venia motivada, evidentment, pels esdeveniments d’Arenys de Munt, on els Falangistes van exhibir la seva força per oposar-se a la consulta popular sobre la independència. I precisament per aquesta raó, la petició no la secundaven, lògicament, ni els eurodiputats populars ni els socialistes, ja que aquests se sentien ben representats per la manifestació falangista en contra de les consultes independentistes.

Però, està clar, els diputats de CiU, d’ERC i d’IC una vegada més pixaven fora de test. La prohibició de la simbologia feixista o la il·legalització dels partits que fan apologia dels terrorisme, del pitjor i més sanginari grup terrorista espanyol del segle XX que va ser el franquisme, només depèn de cada Estat i per tant de l’Estat espanyol. I l’Estat espanyol, d’ençà de la mort del dictador, va decidir canviar els mètodes i la simbologia que alguns encara exhibeixen, però no pas el fons de la qüestió: la unitat d’Espanya ha d’estar per damunt de tot, i tot és justificable si es fa amb aquest fi, inclosa la violència i l’exhibició de símbols feixistes. Per això tant CiU, ERC com IC, han donat reiteradament suport o han col·laborat amb els Governs espanyols i els partits que el representen.

Demanem que demanin la capacitat de demanar

La Plataforma pel Dret a Decidir, conjuntament amb Sobirania i Progrés han presentat al Parlament de Catalunya un proposta avalada per milers de signatures per tal que es reclami al Govern espanyol la capacitat de convocar Referèndums. D’aquesta manera, els catalans podríem convocar un referèndum per la independència de Catalunya.

Sembla lògic pensar que si arriba a Madrid aquesta proposta, no tindran inconvenient en accedir-hi. Al capdavall, ells saben que els independentistes no sobrepassen el 20% de l’electorat català. El que passa, però, és que la proposta ja pot quedar encallada al Parlament de Catalunya, perquè precisament en aquests moments s’està tramitant la llei de consultes populars, on ja es regula aquest tema.
I és a iniciativa del Conseller republicà Jordi Ausàs, que la nova Llei, en contra del que proposen aquestes plataformes, preveu que sigui el Govern Espanyol el qui tingui la darrera paraula sobre la idoneïtat i la conveniència de celebrar referèndums.

Com aquella ILP que unes altres Plataformes pretenien que acceptés el Parlament per tirar endavant una consulta popular, també aquesta vegada, per unanimitat de tots els grups de la cambra inclosos els independentistes, la petició de la PDD i SiP quedarà aparcada.