La mort de Saddam Hussein era inevitable. L’home que va conduir el país durant tant anys amb fermesa ha vist acomplert el seu somni d’esdevenir màrtir de la revolució islàmica. És cert que ell no hi creia gaire en tot això, i de fet ho va combatre durant molt de temps, però mai és tard per abraçar la veritable fe i esdevenir-ne màrtir. Un final que cobejat per molts, sens dubte.
El judici a què se l’ha sotmès és el de menys, perquè ben mirat se l’ajusticia per una de les causes menors que pesaven sobre ell. I algú podria dir que les matances de kurds les va fer d’acord amb el govern de Turquia i amb les armes proporcionades per la Gran Bretanya, però això són detalls que no interessen a ningú. També es va posar al servei dels Estats Units per combatre l’islamisme emergent de l’Iran, i utilitzava armament soviètic que sempre va tenir com a bons aliats. Va cometre un petit error de càlcul amb la invasió de Kuwait, amb els interessos de les companyies petrolieres no s’hi juga, per més que hagués fet molts favors a l’amic americà. I abans de la invasió angloamericana tenia alemanys i francesos com a bons aliats, client i amics, que per això es van oposar a la invasió és clar, amb conctractes preferents sobre l’explotació del petroli.
Va ser doncs, un home d’Estat sempre disposat a fer bons serveis a fer als països occidentals, que el proveïen de tot el que necessitava per a fer neteja de kurds i de xiites molestos. Però en el fons ell era musulmà i d’alguna manera havia d’expiar els seus “pecats” (pecata minuta) antiislamistes, i altra volta l’amic americà li ha retornat l’honor que altrament no tindria. La seva execució farà oblidar moltes coses als islamistes que podran aixecar-lo als altars de la glòria. Potser va viure amb pecat, aliant-se mil vegades amb el dimoni, però al final ha retornat a la casa del Pare per esdevenir màrtir de la fe.
Amb Alà sia.
Arxivat sota: Política Internacional
