Un cop assolits els objectius de la invasió d’Iraq, ara el món occidental mira cap a l’Iran. El potencial d’aquest país en el camp del petroli és indiscutible, i si hi afegim l’interès per controlar el gas que es troba al sud d’afganistan, i també al nord de l’Iran, la presa es fa més desitjable.
Cal veure quina pot ser la millor estratègia. A la Casa Blanca hi ha divisió d’opinions. D’una banda hi ha els qui creuen que el millor seria, com s’havia fet fins ara, incentivar l’enfrontament entre xiites i sunnites a l’Iraq, de manera que els de l’Iran es veiessin forçats a intervenir-hi; una guerra civil oberta a l’Iraq podria portar enormes beneficis per als interessos empresarials americans (i dels seus aliats europeus), a més de ser una excusa per deixar que s’esbatussessin entre ells mentre el món civilitzat aprofita els recursos naturals de la zona. D’una altra banda, però, hi ha els qui creuen que es podria fer la jugada al revés, provocant primer l’Iran, de manera que fossin els iraquians els qui també s’hi veiessin involucrats.
Però, està clar, una altra intervenció contra l’Iran, així, sense més ni més, podria generar una reacció de rebuig en l’opinió pública sempre susceptible de ser manipulada per pacifistes de pa sucat amb oli. Per tant, el que caldria seria una campanya prèvia que predisposés la gent a acceptar com a mal menor o inevitable, una intervenció militar a l’Iran.
El tema del programa nuclear iranià pot ser una primera excusa, però no serà suficient. Sempre hi haurà qui digui que si els altres tenen armes nuclears per què no en poden tenir ells. Pakistanís i Indis, per exemple, fa temps que estan treballant en aquest tema amb el suport logístic i tècnic del món occidental… però no tenen petroli, ni gas, i els seus mercats ja estan oberts als interessos occidentals. Caldrà buscar una altra excusa, com podria ser inventar-se una connexió entre el règim iranià i Al Qaeda, per exemple, ja que no es pot tornar a recórrer a la idea de les armes de destrucció massiva. Però mentrestant, el que cal fer és una intensa i persistent campanya per anar predisposant l’opinió pública. I això és el que s’està fent amb la inestimable col·laboració de la majoria dels mitjans de comunicació. Anem per bon camí.
Arxivat sota: Política Internacional
