Finalment s’han sortit amb la seva. Uns i altres, perfectament coordinats han aconseguit l’objectiu d’evitar el desastre d’un procés de pau que no podia portar res de bo. L’aliança dels qui creuen que la pau és nefasta i que l’únic que val és la victòria ha funcionat a la perfecció.
Per fi, tornaran les celebracions amb xampany (sempre xampany francès, és clar), per engruixudir les files de la filial del partit l’AVT, i les proclames del nacionalisme més encès. Els espanyols sabran valorar que sempre és molt millor comptar morts que poden ser elevats a la categoria de màrtirs, que no permetre quelcom tan antidemocràtic com que els bascos decideixin el seu futur amb un referèndum, o que els navarresos pretenguin decidir pel seu compte si volen seguir sols o no. Com molt bé diuen els nostres polítics, no es pot posar preu a la pau, perquè la pau i la vida no en tenen cap de preu; i sempre val més salvaguardar les essències pàtries que la ridiculesa d’evitar els efectes col·laterals, encara que siguin en forma de cadàver.
Ara, des del Partit Popular, esperen que la villania dels etarres no sigui tan gran com per fer-los esperar excessivament l’hora de destapar el xampany. Si fos així, caldria repetir l’operació que es va fer en temps del segrest de Miguel Àngel Blanco, quan, davant la indecisió poruga dels etarres, des dels mitjans de comunicació i de les direccions dels partits es va haver de reptar ETA per si tenia valor per a culminar les seves amenaces. Al final ja era una qüestió d’honor.
Diuen que és de cavallers felicitar els guanyadors: doncs, enhorabona!
Arxivat sota: Política espanyola, Terrorisme
