La desafecció política envers Espanya és cada vegada més preocupant. Ja no es tracta que els eixelabrats d’ERC cridin independència, i que el Carretero consideri que criden poc fort, ni es tracta que l’Artur Mas també flirtegi amb el sobiranisme encara que només sigui per recuperar el poder, és que fins i tot els més recalcitrants espanyolistes comencen a cansar-se d’aquesta història.
Miquel Iceta que sempre s’ha caracteritzat per ser un espanyol de pro, sembla que està a punt de rendir-se davant l’evidència. En un article a la premsa madrilenya escriu que davant de l’imminent fracàs del nou sistema de finançament (que probablement hauran d’acabar signant) i de la sentència del Tribunal Constitucional, els catalans no tindran altra opció que optar pel “seny”.
Evidentment, a la premsa local de Madrid, el Miquel Iceta no gosa anar més enllà. Però tothom sap que l’únic assenyat que podrien fer els catalans seria optar per la independència. És aquest seny conservador que ens fa veure la importància del diner, i que ens portaria a deixar de ser els mecenes d’Espanya.
Ha de preparar el camí dels arrauxats que continuen defensant que no hi fa res que no tinguem diners per a l’educació ni per a sanitat (això no interessa a ningú), ni que les decisions ens les prenguin els de Madrid. L’important és poder gaudir del plaer de donar-los els nostres estalvis, de rebre amb il·lusió les seves decisions sobre el nostre futur, i com a bons cristians sabent que la recompensa serà una bofetada i ser titllats d’insolidaris.
L’amenaça de l’Iceta a favor del seny, seria el senyal inequívoc que Catalunya avança definitivament cap a la independència.
Arxivat sota: Política catalana, nacionalisme
