Agraïm la sinceritat

(Article publicat a BANANA TRIBUNE)

El president de la companyia aèria Air Comet, que ho és també de la CEOE, el senyor Gerardo Díaz Ferrán, va tenir un gest de sinceritat que ja voldríem veure en els nostres polítics. Com a bon empresari que és, que per això n’és el president, quan va veure que l’empresa estava a punt de fer fallida va optar per la solució més lògica: actuar com si no passés res, per tal de treure els darrers beneficis venent bitllets que ell sabia que no anaven enlloc i després tancar.

Però el seu gran mèrit no és aquesta forma d’actuar, tanmateix absolutament normal i valorada com a bona gestió per tothom, sinó el fet de tenir la sinceritat de donar la cara. I ho podia dir més alt, però no més clar: Ell no hauria comprat mai un bitllet d’Air Comet, sabent com estava la companyia. De fet, la frase podria ser un plagi d’aquella del Grouxo Marx que deia, més o menys, que ell no acceptaria mai ser soci d’una entitat on acceptessin socis com ell.

Si els clients són una colla de tarambanes no és problema seu. La seva missió com a empresari és obtenir el màxim benefici; i si les coses van mal dades, obtenir el mínim de perjudici, i en tot cas fer-lo pagar als qui són tan imprudents de no mirar ni què estan comprant. Per sort, les lleis estan fetes per a protegir aquests empresaris que actuen i parlen amb tan bon criteri.

No té cap sentit que es pretengui fer pagar a Don Gerardo els plats trencats d’una situació de la qual ell no en té cap responsabilitat. Ningú els va obligar a comprar bitllet a Air Comet, quan ho podien haver fet amb altres companyies. Per això, amb molt bon criteri, el Govern no l’ha obligat a complir amb els seus compromisos, i li ha respectat el dret a tancar la companyia quan ho ha cregut oportú i sobretot a no tornar els diners dels bitllets venuts. Només faltaria, que després de la pena que passa el senyor Gerardo per la pèrdua de la companyia, a més encara hi hagués de posar diners de la butxaca!

Els empresaris espanyols ja s’han afanyat a renovar-li la confiança, perquè un bon empresari es veu, sobretot, en les situacions difícils. I la seva capacitat per a fer creure que les seves empreses són solvents, com la d’Air Comet, Viatges Marsans o Aerolíneas Argentinas, té molt de mèrit. Per això, Caja Madrid, de la qual ell és Conseller li ha concedit un crèdit de 24 milions per a tapar forats. S’ha de ser molt bo per arribar a engatusar-se un mateix!

Èxit gaire bé total a Copenhaguen

(publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html )

Ja se sap que mai acabem d’estar satisfets del tot, i que sempre es podia haver aconseguit una mica més, però l’èxit de la cimera contra el canvi climàtic de Copenhaguen ha estat gaire bé total. Les principals potencies mundials han acordat que res ni ningú no aturarà la seva cursa per la productivitat, la competència i el desenvolupament sense límits. Algú hi podria veure quelcom de desafiament bíblic considerant que vivim en un món finit, i on aparentment només Déu té la particularitat de l’infinitud. Però a Copenhaguen han volgut demostrar que el creixement també pot ser infinit.

No hi haurà, doncs, ni traves, ni límits de contaminació, ni compromisos de reducció de les emissions de gasos a l’atmosfera, que no farien sinó frenar la competitivitat del primer món. Les empreses, amb el suport dels respectius països podran continuar amb els nivells de contaminació actuals. I aquesta és la gran notícia de Copenhaguen, que ens tranquil•litza a tots. Està clar que podrien haver acordat aplicar unes restriccions als països poc industrialitzats, perquè si no s’han industrialitzat fins ara per quina raó ho pretenen fer en aquest moment? O podrien haver acordat fer pagar ala països pobres les despeses que generarà adaptar-se al canvi climàtic, per tal de repartir-ne les responsabilitats entre tots: ja que n’hi ha uns que contaminen, com a mínim que seguin uns altres els qui en rebin les conseqüències. Sembla el més just.

Que s’incrementarà el nivell de pobresa al tercer món? Millor, així els catòlics benestants del primer món tindran més oportunitats de fer caritat donant les seves sobres els pobrets de l’Àfrica. Que l’escalfament del planeta incrementarà les zones desèrtiques de països tropicals? Sí, però també faran més habitables zones del nord de Rússia o del Canadà. Qui hi haurà països que no disposaran de recursos naturals per a sobreviure? D’acord, però probablement així serà més fàcil que hagin d’acceptar convertir-se en l’abocador dels qui sí que en tenen.

Ben gestionat, el canvi climàtic encara que pot ser una gran font de negoci. I no només per als poderosos dels països rics, sinó també per als rics dels països més poderosos.

De caixes i caixetes fusionades

(Article publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html)

Les caixes estan en perill, clamaven des del Banc d’Espanya. I les caixes catalanes, que no se n’havien assabentat encara, van córrer a fer cas de les directrius del qui té l’aixeta dels diners. L’oferta era llaminera: un grapat de milions si encetaven el procés de fusions. Al pati de l’escola, sovint també es fa aquest joc: a toc de pito els nens s’han d’agrupar en equip de tres o de quatre… i tot són corredisses.

Ja ho tenim tot encarrilat, d’aquí a un any quedaran quatre Caixes a tot Catalunya, si no és que des de Madrid tornen a tocar el pito per a fer fusions de les fusions ja fetes. L’objectiu era fer més solvents aquestes entitats de crèdit, i fer-les més operatives, diuen. Tenint en compte que aquestes entitats, que fins ara malgrat la crisi sempre han tingut beneficis (encara que aquest any més ajustadets), no han de repartir dividends, en realitat l’objectiu era centralitzar-les. Tots els nacionalistes, des dels populars gallecs als valencians passant pels sociates andalusos, es van afanyar a dir que per damunt de tot s’havia de salvaguardar el caràcter regional de les noves caixes. El que es perd, en tot cas és el caràcter local i comarcal.

Però la qüestió és que les noves Caixes rebran una pila de diners. Diners que no els paga de la seva butxaca el President del Banc d’Espanya, sinó que surten de les butxaques de tots els contribuents, de la meva també. Però, ai làs! Ara resulta que aquests diners han de servir bàsicament per a tancar oficines i acomiadar personal, i no pas per a fer que la solvència de les Caixes faciliti el crèdit a les famílies i a les empreses. Què carai hi hem guanyat, doncs, a part de sobresous entre els directius de les noves Caixes?

Col·laboració a Bananatribune

A partir d’ara, els articles de cinicat els continuaré publicant a BANANE TRIBUNE

El primer article era aquest

PER UNA ECONOMIA SOSTENIBLE

El Govern Zapatero està disposat a tirar endavant la seva Llei d’economia sostenible. I d’això en saben un pou, els socialistes!. No d’economia, sinó de sostenibilitat. Les diferències entre les polítiques econòmiques del PP i les del PSOE són evidents: només cal comptar les vegades que en un mateix test són capaços de posar-hi la paraula “sostenible”.

A diferència del PP, per exemple, capaç de malmetre el litoral mediterrani amb blocs de pisos a primera línia de mar (en un mar d’especulació, tot sigui dit), els socialistes dissenyen un nou perfil sostenible, encara que aparentment semblin blocs i edificis com els dels PP. Mentre els populars no fan sinó prendre mesures que afavoreixen les grans fortunes i les grans empreses, els socialistes aposten per una economia sostenible basada en les fusions i la creació de grans grups innovadors, i sobretot sostenibles. Ho van veure molt clar els socialistes catalans quan va ser l’hora de treure els xiringuitos arran de platja, que atemptaven contra la llei de costes, i eren l’expressió del mal gust més reprovable; al seu lloc hi van bastir el Port Olímpic i altres zones “xic”, igualment arran de mar, però també més selectes i sobretot sostenibles.

L’estratègia socialista és molt més culta. En lloc de donar preeminència a la sempre ingrata dèria pels números, ells prefereixen assegurar-se que el seu projecte serà sostenible. Per això, contracten bons lingüistes que convertiran qualsevol projecte urbanístic o d’infraestructures, que en altres mans seria un bunyol especulatiu com qualsevol altre, en una “iniciativa sostenible que dóna cohesió social”.

Contra el canvi climàtic?

Primer va ser Barcelona, després Singapur, i finalment serà Copenhagen. Moltes cimeres per a no res. Si els compromisos de Kyoto, tot i el vergonyós sistema de compra de quotes de contaminació, no es va complir, hi ha dues opcions: adoptar nous compromisos per a incomplir-los igualment, estratègia típicament Zapateril, o no adoptar compromisos concrets que tothom pugui signar i que ningú pugui dir que no ha complert.

Diguem-ho clar: el canvi climàtic els importa una merda. Primer van optar per dir que no estava demostrat que hi hagués cap canvi climàtic, o que aquest fos produït per la contaminació, o que els seus efectes haguessin de ser tan nocius. Després, no podent sostenir més aquestes tesis, argumenten que els seus efectes seran a llarg termini o que en tot cas afectarà sobretot els països pobres… és a dir, cap problema.

Acordaran, això sí, compromisos genèrics: “lluita contra el canvi climàtic” “reducció de gasos contaminants”… però sense compromisos reals ni xifrables, perque`ningú pugui dir que els han incomplert com ha passat amb els de Kyoto. O no hi posem xifres, o n’hi posem a llarg termini. Res de proposar-se reduir un 5% les emissions de l’any que ve, val més proposar-se reduir-les un 50 o un 80% però per a finals de segle i sense terminis.

Qui dies passa, anys empeny… D’aquí a cent anys tots calbs… I als qui vinguin després, que els bombin!

Nobel d’economia per a Millet

Es pot dir el que es vulgui del Fèlix Millet, però s’ha de reconèixer que és tot un crac. Ha estat capaç d’enredar tothom amb jugades tan divertides com les de fer pagar el casament de la filla als comptes del Palau, i a sobre cobrar-ne la meitat al seu consogre. Tenir filles per casar, per en Millet, és tot un negoci!. O convèncer un Ajuntament que a canvi de requalificar-li uns terrenys ell faria una aportació per al mobiliari de la bilbioteca del poble; una proposta fantàstica perquè la seva aportació era la xocolata del lloro al costat dels beneficis de la requalificació, si no va haver de donar més incentius als responsables municipals. Però la gràcia del seu art està en carregar la despesa del mobiliari de la biblioteca també al Palau, naturalment; i la guinda és que, un cop trets els diners del Palau no acaba fent l’aportació pactada amb el municipi.

No em direu que un personatge així no es mereixi el Premi Nobel de l’economia. I no només perquè ho remena molt bé això dels diners, sinó que a més sap vestir-ho: ha aconseguit que algú es cregui que les persones i institucions que formaven part de la Junta i del Patronat del Palau no estaven perfectament informades de tot plegat. (si fos així algú hauria de fer-s’ho mirar; hi ha bons psiquiatres al país, i alguns d’immigrats argentins, també). I per postres ha aconseguit que el jutge el deixi en llibertat sense fiança.

El que pot arribar a fer un bon expert en economia com el Fèlix Millet!
Millet al Nobel!

El joc de les diferències

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes són corruptes i els d’esquerra també. Amb un matís: l’electorat sempre castiga més la corrupció d’esquerres que la de dretes.

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes senten un profund menyspreu pel medi ambient i pel territori i els d’esquerres també. Amb un matís: de la destrucció feta des de l’esquerra en diuen creació o disseny de nous perfils del litoral o de la ciutat.

La diferència entre els partits de dretes i dels esquerres és que els de dretes no creuen en la democràcia participativa i els d’esquerres tampoc. Amb un matís: els d’esquerres són capaços d’inventar-se fórmules com les ILP que després ja neutralitzen vetant la seva discussió al Parlament amb una esmena a la totalitat.

La diferència entre els partits de dretes i els d’esquerres és que els de dretes tenen ben emprenyat el seu electorat i els d’esquerres també. Amb un matís: l’electorat d’esquerra, a més, queda descol·locat perquè sap que no hi ha més alternativa.

En definitiva, la principal diferència entre els partits de dretes i els partits d’esquerres és que uns es diuen de dretes i els altres es diuen d’esquerres. I aquí només hi ha el matís que uns i altres festegen la denominació intermitja de “progressista”.

Actualitzem el paisatge

Una forta enrabiada em vaig endur el dia que vaig trobar el meu nét, guixant desaforadament una col·lecció de postals de Paisatges de Catalunya. No sé com li havia anat un bolígraf a les mans, ni com va trobar el calaix on les tenia curosament guardades, però no en va deixar ni una sense ratllar.

El meu empipament inicial, però va ser injust i després n’hi vaig demanar disculpes. És cert que m’havia fet malbé la col·lecció que durant molts anys havia anat acumulant, on hi tenia una visió dels magnífics paisatges de Catalunya. Però també és cert que, ben mirat, no havia fet res més que posar-la al dia.

O millor encara. Ben mirat li havia d’agrair que me les actualitzés, perquè avui tots aquests paisatges es troben en realitat ratllats de mala manera per torres i torres d’electricitat, MAT inclosa, que creen nous perfils i noves panoràmiques molt més semblants a les que m’ha deixat el meu nét.

Millet, i malgrat tot té tota la raó

El cas Millet ens està sortint fins i tot a les sopes. I els mitjans de comunicació, un cop obert el sumari tenen un munt d’anècdotes i detalls sucosos que van traient amb comptagotes: tampoc és qüestió de matar tot el que és gras!.

Fins i tot n’hi ha que han retret que s’havien carregat als compte del Palau (al de la Música, i per tant al de la Generalitat, i per tant al de casa) factures de sis mil euros per guarnir de flors el Palau el dia del casament d’una de les filles de Millet, o l’euro i mig del seu cafè amb llet. A veure si ens aclarim: una cosa és que l’individu, amb el consentiment o coneixement de tothom, fotés mà a la caixa i considerés la caixa del Palau amb la de casa seva que també convertia amb el seu “palau” particular. I l’altra és anar a buscar les pessigolles perquè carregava en el compte de l’empresa totes les seves despeses particulars; aquesta és una pràctica absolutament habitual, normal i acceptada en el món dels negocis.

O d’on es pensen que treuen les fortunes, els senyors? Treballant?
Au, va!

La fi de les Caixes d’Estalvi

Finalment, el Govern espanyol, amb la complicitat del català naturalment, ha trobat la manera d’acabar amb aquesta anàcronica estructura de caixes d’estalvi que tenia Catalunya. Quin sentit té que hi hagi una Caixa (hauríem de dir dir una “Caixeta”) de Girona, de Tarragona, de Sabadell, de Terrassa, de Manresa, de Vilafranca, de Manlleu o fins i tot de la Via Laietana de Barcelona!.

Està clar que la gent de cada comarca se sentia com a pròpia la seva “Caixeta” local, i que aquestes a vegades tenien més en compte l’interès del territori, tant en la seva vessant econòmica com en la de l’Obra social, que no pas l’estrictament de rendibilitat de l’entitat. Però la funció d’una entitat d’estalvi és fer diners, i no de Germanetes de la Caritat.

Per acontentar quatre babaus, els directius de les caixes que es fusionen fan veure que es reparteixen equitativament els càrrecs directius, la influència en els respectius territoris o la seva Obra social associada. Però, un cop aquests directius tinguin ben compensada personalment (increment de nòmines, primes, jubilacions d’or…) la seva intervenció en el procés de liquidació de les “Caixetes”, d’aquí a quatre dies ja ningú se’n recordarà. Ben aviat les noves entitats podran funcionar prescindint dels seus orígens i amb una visió més estrictament comercial que les ha de poder portar, si es dóna el cas, a fusionar-se amb altres entitats espanyoles i, si convé, a traslladar la seva seu a Madrid. Que per això dóna els incentius el Govern espanyol.

Tot i que totes aquestes Caixetes d’Estalvi han tingut beneficis fins ara, fins i tot en temps de crisi, els ha costat ben poc de liquidar-les. De moment ja s’ha fet el primer pas: despersonalització i desarrelament de les Caixes d’Estalvi. El següent pas, encara serà més fàcil.