DAVANT DEL FRACÀS, DIMISSIÓ

Quan algú es postula com a candidat és perquè creu que és la persona idònia per a encapçalar un projecte. Si aleshores resulta que la seva proposta porta al fracàs, el que correspon, per decència, per dignitat, per coherència, és la dimissió. Lògicament, després d’unes eleccions hi ha uns clars guanyadors i uns clars perdedors (encara que alguns ho vulguin maquillar tot per aparentar que ningú ha perdut). I també lògicament ja hi ha començat a haver dimissions.

No podem sinó elogiar els qui reconeixent el fracàs, precisament per no arrossegar el seu partit en aquest fracàs, opten per la dimissió. És el cas de l’alcaldable socialista per Madrid, i d’altres.

No podem sinó menysprear els qui, no sabent perdre, es regiren contra els del seu voltant i fins i tot contra els del seu propi partit que fins ara havien defensat, per descarregar les culpes del fracàs en tothom menys assumir les seves. És el cas de l’alcaldable d’ERC a Vic.

Un altre cas diferent és el d’aquells que, davant del seu fracàs, fan veure que estan molt dolguts amb els seus antics socis de govern (només perquè ara hauran de negociar a la baixa) i escenifiquen una mena de revolta fent veure que ell està per un altre model de ciutat. És el cas Portabella. Aquí caldria censurar els dirigents del partit que accepten aquest marraneria (marranada, que dirien els socialistes) i no l’obliguen a dimitir. O és que ara faran un gir en la política d’aliances només perquè el senyor Portabella no ha estat capaç de mantenir el suport electoral de les passades eleccions? Tan poc seriós és tot plegat?

Com diria la mare de Boabdil “plora com una dona, ja que no has estat capaç de defensar-te com un home”.