De caixes i caixetes fusionades

(Article publicat a http://www.bananatribune.cat/index.php/cinicatblog.html)

Les caixes estan en perill, clamaven des del Banc d’Espanya. I les caixes catalanes, que no se n’havien assabentat encara, van córrer a fer cas de les directrius del qui té l’aixeta dels diners. L’oferta era llaminera: un grapat de milions si encetaven el procés de fusions. Al pati de l’escola, sovint també es fa aquest joc: a toc de pito els nens s’han d’agrupar en equip de tres o de quatre… i tot són corredisses.

Ja ho tenim tot encarrilat, d’aquí a un any quedaran quatre Caixes a tot Catalunya, si no és que des de Madrid tornen a tocar el pito per a fer fusions de les fusions ja fetes. L’objectiu era fer més solvents aquestes entitats de crèdit, i fer-les més operatives, diuen. Tenint en compte que aquestes entitats, que fins ara malgrat la crisi sempre han tingut beneficis (encara que aquest any més ajustadets), no han de repartir dividends, en realitat l’objectiu era centralitzar-les. Tots els nacionalistes, des dels populars gallecs als valencians passant pels sociates andalusos, es van afanyar a dir que per damunt de tot s’havia de salvaguardar el caràcter regional de les noves caixes. El que es perd, en tot cas és el caràcter local i comarcal.

Però la qüestió és que les noves Caixes rebran una pila de diners. Diners que no els paga de la seva butxaca el President del Banc d’Espanya, sinó que surten de les butxaques de tots els contribuents, de la meva també. Però, ai làs! Ara resulta que aquests diners han de servir bàsicament per a tancar oficines i acomiadar personal, i no pas per a fer que la solvència de les Caixes faciliti el crèdit a les famílies i a les empreses. Què carai hi hem guanyat, doncs, a part de sobresous entre els directius de les noves Caixes?