De Millet, banquers i altres xoriços

L’escàndol per l’afer Millet ha estat majúscul. I per raons ben diverses: pel mateix pedigrí de Fèlix Millet, de la saga de prohoms fundadors del Palau, per la simbologia del Palau de la Música i l’Orfeó català, i perquè s’ha burlat de totes les institucions del país.

Ara, tothom mira de carregar el mort a l’adversari. Quin Govern o quin Ajuntament ha estat més negligent a l’hora de controlar les finances del Palau, quan es formava part del Consorci; o quin partit va votar l’informe de la Sindicatura de comptes sense prendre cap iniciativa per a corregir les irregularitats detectades… I, al capdevall resulta que el desviament de fons del Palau servia per a arreglar-se el xalet familiar i per a altres inversions personals, però també per a finançar la FAES catalana. Al Partit Popular ja no li ve d’aquí, una corrupció de més.

Però mentre estem entretinguts amb aquest xoriço, altres ens refreguen per la cara que ells s’enduen mensualment el que aquest s’ha endut en els darrers deu anys. La diferència no està en la catadura moral dels uns i dels altres, dels Millets i dels directius de banca, que és molt similar; sinó en què uns roben imprudentment, perquè un dia o altre els poden enxampar, com els passa als del Partit Popular, mentre que els banquers fan el mateix o molt pitjor però sempre troben el subterfugi legal que doni coartada al robatori.

Limitar els sous dels dirigents de la Banca?

Quina bestiesa se’ls està acudint a alguns polítics europeus amb això de limitar els sous, les primes i les compensacions multimilionàries dels grans dirigents de la Banca! És un principi elemental del liberalisme que les empreses tenen tot el dret a pagar i premiar com vulguin els seus dirigents. A més, tothom sap que com més ben retribuïts millor faran la feina.

Els arguments que hi donen són absurds. ¿Que la crisi va iniciar-se per una mala gestió de la banca? D’acord. Bé prou que ho saben alguns dirigents que van veure amenaçades les seves primes per culpa dels mals resultats. Per sort, els Estats van entendre de seguida que s’havia d’invertir el que fos per salvar la Banca i sobretot per salvar les primes i els sobresous dels seus dirigents. I tots hi van abocar, traient-los de despeses supèrflues com les pensions, les prestacions d’atur o polítiques de benestar, immenses quantitats de diners; amb el compromís que no calia que aquests diners retornessin a la societat en forma de liquiditat en crèdits per a les famílies o les empreses, sinó per a garantir que els seus directius no veurien mermades les seves multimilionàries primes.

Serà a partir del moment en què la Banca torni a tenir grans beneficis, amb molts dividents per a repartir-se els directius, com ja estan fent ara, que s’iniciarà la remuntada de la crisi. El sistema funciona així: si els poderosos van molt untats, com serà que alguna cosa no esquitxi també a la resta dels ciutadans. Per tant, tot és qüestió que els Estats continuïn la seva política d’afavorir grans beneficis a la Banca i a les grans empreses. La recuperació ja vindrà com a conseqüència que els grans dirigents se sentin satisfets en escreix.

Les receptes anticrisi de les Caixes

La Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi l’ha encertada de ple en la seva diagnosi per soritr de la crisi. Contràriament al que fa gent com Joan Laporta que, essent President d’un Club on hi ha persones d’ideologies molt diverses, es pronuncia obertament a favor d’unes determinades opcions polítiques, els directius de les Caixes no es fiquen en política. Ells saben que entre els seus clients, que al capdavall vénen a ser els accionistes, hi ha gent de totes les ideologies i per això se’n guardaran prou de pronunciar-se políticament a favor d’un partit en concret.

Conseqüents amb aquesta idea tan elemental han reclamat eleccions anticipades i canvi de Govern, ja que consideren que aquest no emprèn les accions necessàries per a sortir de la crisi. La seva recepta és molt popular: no carregar més els impostos als qui obtenen més guanys ni als qui tenen grans fortunes, perquè aquests són els qui tenen la clau de l’economia, i no convé fer-los enfadar. Val més carregar contra les classes mitjanes, contra els assalariats o contra els aturats i pensionistes. Aquests ja estan avesats a passar-ho malament i a fer malabarismes per arribar a final de mes, i ja no els vindrà d’aquí.

Unes mesures tan populars que ningú gosa queixar-se, perquè els directius de la meva caixa no han pas pres cap posició partidista com ha fet el President del Barça (encara que ell ho fes a títol personal, i aquests en nom de l’Entitat). Faltaria més.

Competència deslleial

Als Estats Units, d’acord amb els principis de lliure mercat, tenen un sistema sanitari fantàstic. Els millors hospitals del món, la majoria dels premis Nobels i dels centres d’investigació són allà. Cadascú és lliure de contractar amb les diferents empreses asseguradores el tipus d’assistència que creu adequat a les seves necessitats així com el pla de pensions que considera oportú. Fantàstic.

Ara, l’inefable Obama intenta competir deslleialment amb aquestes empreses amb una cobertura bàsica de caràcter públic per a tota la població. ¿Com volem que un país funcioni bé si és l’Estat qui fa la competència a les seves pròpies empreses? Els arguments d’Obama són ridículs: hi ha molts nordamericans que no tenen cobertura sanitària ni pensions assegurades. També hi ha molts pobles arreu del món que no tenen mitjans de subsistència, i no per això les empreses multinacionals deixen d’explotar els seus recursos en benefici propi. Us imagineu que els estats del tercer món decidissin explotar els seus recursos naturals en benefici del propi país, fent la competència a les grans companyies? Cada vegada que algú ho ha intentat, des del món civilitzat s’ha propiciat un cop d’Estat, facilitat l’accés al poder d’un Govern titella com ha fet França al Gabon, o se l’ha aïllat internacionalment. Perquè en un món lliure com el nostre no ens podem permetre que els Estats facin cometència deslleial a les iniciatives empresarials. Això va en contra dels principis liberals assumits tant per la dreta com per l’esquerra

Com diu el pensament cristià: no vulguis per als altres el que no vols per a tu.

Merescudes primes als directius de la banca

Ara vés quina absurda polèmica que han aixecat per les multimilionàries primes i compensacions que reben els alts directius de la banca. Estúpidament, argumenten que havent-hi tanta crisi, amb gent que té problemes per arribar a cap de mes, amb tants aturats i molts sense cobrar subsidi, pot semblar immoral que aquests alts directius s’endugui xifres multimilionàries. Pura demagògia.

Sembla més que merescut el premi que es dóna als alts dirigents de la banca. I probablement els seus mèrits són molt superiors a les compensacions multimilionàries que els puguin atorgar (bé, de fet, que s’auto atorguen). ¿O no té molt de mèrit el que han estat capaços de fer? Primer, condueixen els bancs amb una política desbocadament especuladora que els ha reportat enormes beneficis, encara que generant la crisi generalitzada del sistema. Segon, han aconseguit que, en lloc de ser empresonats i expropiats per la seva voracitat que tant de mal ha fet, els governs els han recompensat amb fabuloses aportacions de diner públic que ha calgut treure de la ciutadania, de les prestacions socials, dels aturats, etc… i sense cap mena de contrapartida; diners a fons perdut. Bé, a fons perdut tampoc, perquè són els que han servit per a garantir que continuaran rebent les seves multimilionàries primes i compensacions. ¿No té molt de mèrit això?

No ens escandalitzem doncs, que es premiï degudament aquests alts dirigents de la banca. La seva tasca ha estat admirable. ¿Qui no estaria orgullós d’una gent amb tanta capacitat i tan espavilada? ¿Quin aturat no donaria una part del seu subsidi, o quin pensionista una part de la seva pensió, per a recompensar-los?

Mar Serna té tota la raó

Ho deia ahir la Consellera de Treball Mar Serna: el Govern de la Generalitat no farà cap aportació per als parats que no cobren cap subsidi, per a complementar el que ja dóna l’Estat. I hi donava dues raons de pes, i d’allò més convincents.

La primera és que qui té els diners, els recursos, la capacitat, la potestat, la competència i el poder per a fer-ho és el qui mana de veritat, el Govern espanyol. La Generalitat és una administració subordinada que ja té prou feines per a organitzar cursos per a parats que, si bé són d’una utilitat ben escassa per a reinserir-se en el mercat laboral, serveixen com a mínim per a finançar organitzacions sindicals o patronals.

I la segona raó donada per la Consellera és que potser cal prioritzar la incentivació de l’economia, que serà la que donarà nous llocs de treball, més que ajudar els qui estan fora del sistema productiu. És a dir: si ajudem els empresaris perquè vegin que poden tornar a tenir grans beneficis, probablement s’animaran a invertir i a crear nous llocs de treball. Les quantitats multimilionàries abocades a la banca, no han servit per recuperar el nivell de crèdit que necessiten les empreses i els particulars, però sí per a enriquir uns quants que probablement podran consumir més i fomentar així l’economia del país.

Tenim una Consellera que no ens la mereixem!

La quadratura del cercle

Això de l’economia no és cosa fàcil. Tothom es veu amb cor de donar les receptes oportunes, totes amb la seva lògica. El problema és que són contradictòries.

La crisi, ara, es manté perquè hi ha un baix consum, la gent no compra. I la Patronal ho té clar: fer els contractes laborals més precaris. Amb l’amenaça de poder ser acomiadat en qualsevol moment, els treballadors es posarien a consumir desaforadament, sense por d’endeutar-se. Potser sí.

Donada la crisi, hi ha molts sectors de la població desprotegits, que necessiten molt més que els misèrrims 420 euros proposats pel Govern. Per l’oposició, són del tot insuficients. Però alhora, l’endeutament i el dèficit pressupostari és excessiu. I, alhora, la pujada d’impostos és inadmissible. Claríssim: s’ha de gastar més, recaptar menys i a sobre no tenir dèficit.

En moments de crisi, no és bo que els diners dels ciutadans vagin a l’Estat. Hauria de ser a l’inrevés, l’Estat hauria de facilitar liquiditat als ciutadans i a les empreses. No van servir de res al xecs de 400 euros donats a través de l’IRPF, ni les milionàries aportacions a la banca. Però és igual. L’Estat ha de garantir uns mínims de subsistència a la població, però sense tenir els recursos perquè aquests han d’estar en mans de la iniciativa privada.

Duros a quatre pessetes, que diria el Rusiñol.

L’ICF i la lliure competència

Des de Comissions Obreres han tret un informe que demostra l’encert de la política econòmica del Govern de la Generalitat, en comparació a les polítiques seguides per altres comunitats autònomes. Catalunya és de les comunitats autònomes que menys diners destina a recolzar el seu teixit industrial, per sota de comunitats com Castella o Extremadura.

La banca ha estat una dels causants de la crisis econòmica, ho deia el Ministre de Treball. D’acord. El Govern espanyol ha hagut d’injectar fabuloses quantitats de diner públic perquè la banca no patís els efectes de la crisi. D’acord. I la banca destina tots aquests ajuts públics a refer-se ella mateixa, a repartir-se bons dividends, i a premiar els seus directius que no només ens han provocat la crisi sinó que han sabut fer que els ciutadans, a través del Govern, els en salvem. Una gestió genial. Naturalment, la banca no és la Germaneta dels Pobres, i per tant no té perquè obrir l’aixeta del crèdit a particulars i a empreses, només perquè això pogui ser beneficiós per al país. Fins aquí, tot sembla correcte.

Ara bé, ja hi ha gent malintencionada que pretén que sigui el sector públic, a Catalunya a través de l’ICF, el que supleixi aquesta renúncia de la Banca a facilitar el crèdit que permetria la recuperació de l’economia. Això evidentment és un disbarat. Potser sí que s’evitarien moltes fallides, que es frenaria la destrucció de llocs de treball o que podríem iniciar la recuperació econòmica… però a costa de fer una competència deslleial a la Banca. La Banca actuant com un sol bloc, tal com fan tots els grans sectors econòmics per evitar els efectes nocius de la competència, té tancada l’aixeta per raons estratègiques, i una conducta irresponsable de Governs com la d’Extremadura els la podria tirar per terra.

Per sort, la Generalitat, conscient que no pot fer aquesta competència a la banca, i que cal deixar que sigui la mateixa banca la que decideixi el moment que li és més favorable per a iniciar la recuperació econòmica, prefereix no utilitzar el seu ICF. Això sí que són polítiques veritablement d’esquerres! Sí, senyor.

Canvio terrorista per contracte de gas

El criteri de la Justícia escocesa és impecable. L’alliberament, amb l’excusa d’una malaltia, d’Ali Mohamed al-Megrahi, l’autor de l’atemptat de Lockerbie que va costar la vida a 270 persones, està plenament justificat per l’interès nacional d’aconseguir un bon contracte gasístic amb el règim libi. És l’avantatge que té mantenir règims autoritaris, no democràtics, o aliats amb el terrorisme; com que es troben en una posició delicada, sovint es veuen forçats a fer concessions davant dels interessos de les grans companyies avalades pels grans estats.

Així, el Gadafi podrà fer una festa celebrant el retorn a casa d’un campatriota seu, i qui sap si homenatjar-lo i tot, davant dels seus seguidors més enfervorits, i els britànics s’enduen un contracte relacionat amb el gas libi, en molt bones condicions. I tots hi surten guanyant: el Gadafi, perquè surt reforçat com si hagués doblegat la justícia britànica i a ell li importa un rave treure més o menys profit dels recursos naturals del país que podrien millorar les condicions de vida de la seva gent; i els britànics perquè trauran alts beneficis del gas libi, i a ells els importa un rave que es faci o no justícia per un acte terrorista o el sentiment dels familiars de les víctimes.

Són les excel•lents relacions entre el nord i el sud. El nord democràtic i civilitzat defensant els anomenats valors d’occident, el principal dels quals és l’interès econòmic de les seves grans empreses; i el sud bàrbar, corrupte i amb règims totalitaris, ajudat això sí pels amics del nord que es valen de la seva feblesa. El que resulta incomprensible és la insolidaritat dels familiars de les víctimes de l’atemptat que s’indignen injustificadament per l’alliberament del seu autor, sense tenir en compte els enormes beneficis que reportarà a les empreses afavorides pel contracte gasísitc.

La comprensió occidental envers el règim birmà

El règim birmà s’havia d’assegurar que l’opositora i premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi no es pogués presentar a les eleccions que hi ha d’haver l’any que ve. Més que res perquè els costaria més de maquillar els resultats i presentar com a clars guanyadors els candidats oficials. S’han buscat, doncs, una excusa qualsevol per a condemnar la possible candidata, perquè no els faci nosa. A Birmània, com a casa nostra i com arreu, els jutges hi són per això: per dictar les sentències que més convinguin a cada moment.

El problema el té la comunitat internacional, encantada amb aquest règim que els dóna bones facilitats d’inversió i d’explotació de recursos naturals, encara que oficialment ha d’aparentar una certa disconformitat. De fet, les Nacions Unides i els representants de les grans potències ja han pactat limitar-se a quatre declaracions de condemna per la condemna de la condemnada, sense tocar per res el règim actual. A canvi, les 400 empreses multinacionals que operen al país, tindran encara més beneficis per a explotar els seus negocis.

La comunitat internacional no s’ha de ficar en els afers interns de cap país, i tampoc de Birmània, a no ser que perjudiqui els seus interessos. Però aquest no és el cas. El fet que el règim birmà no respecti els drets humans i mantingui un sistema repressiu és un problema intern; però que encara beneficia les empreses multinacionals establertes allà, perquè el règim posa tota la seva maquinària a favor seu: treballadors submisos, condicions laborals fantàstiques per a les empreses, cap obligació envers el medi ambient… què més volen!

Que per molts anys duri el règim… i l’opositora, a règim.