Una forta enrabiada em vaig endur el dia que vaig trobar el meu nét, guixant desaforadament una col·lecció de postals de Paisatges de Catalunya. No sé com li havia anat un bolígraf a les mans, ni com va trobar el calaix on les tenia curosament guardades, però no en va deixar ni una sense ratllar.
El meu empipament inicial, però va ser injust i després n’hi vaig demanar disculpes. És cert que m’havia fet malbé la col·lecció que durant molts anys havia anat acumulant, on hi tenia una visió dels magnífics paisatges de Catalunya. Però també és cert que, ben mirat, no havia fet res més que posar-la al dia.
O millor encara. Ben mirat li havia d’agrair que me les actualitzés, perquè avui tots aquests paisatges es troben en realitat ratllats de mala manera per torres i torres d’electricitat, MAT inclosa, que creen nous perfils i noves panoràmiques molt més semblants a les que m’ha deixat el meu nét.
Filed under: economia |
cinicat 
Deixa un comentari